La Covid-19 (12): la comunicació

Deia la setmana passada «que alguna cosa no funciona» i que mereixia una entrada a part. No pretenc descobrir res, naturalment. Que l’índex de rebrot hagi passat (en el cas de Vic) de 3.71 el vint-i-set de juny a mes de 2700 a l’octubre, és obvi que posa de manifest que alguna cosa no s’ha fet bé. Es va salvar la temporada estiuenca? Potser sí... De totes maneres, no crec que sigui coincidència el fet que fos per Sant Joan quan es va tornar a la mal anomenada nova normalitat. L’explicació, a primera vista, és simple. 

Escrivia en la Covid-19 (8)
Seguidament enumero les coses que hem après: . Fins aquí la llista. Seguidament, les coses que hauríem pogut aprendre: que som vulnerables; que caldrien més recursos a sanitat; que ens hem de rentar les mans sovint; que també cal rentar els aliments; que als estats els importa més l’economia que la vida; que tot s’hi val per reprimir i escapçar els drets, llibertats i privacitat de la gent... Creieu que ho haurem après? Una part la comprovarem a les properes eleccions; una altra ja hem pogut veure que no. I finalment, una llista de coses que ens lamentarem no haver après: que som vulnerables; que calen més recursos a sanitat...
No creia que hauria passat tan poc temps per fer bona l’afirmació... però sí. Tanmateix, una de les coses que no apuntava a la llista de coses que hauríem pogut aprendre i no aprendríem era el fet de comunicar-se. En aquest sentit, cal aplicar un suspens als que comuniquen tot el que fa referència a la pandèmia. A més, diguem que és doblement greu. Si bé pel març es podia tenir l’excusa de mesures desencertades perquè era la primera vegada que fèiem front a una situació com l’actual, no es pot emprar el mateix argument quant a la comunicació. Comunicar és comunicar i la metodologia és la mateixa per comunicar x o comunicar y. 

Afortunadament, després de mesos de conviure amb la Covid-19, els que hi entenen han après moltes coses d’ella. Han après més o menys com es comporta, i fins i tot tractaments més efectius que els inicials. Segurament, i a diferència de l’inici, també s’ha après alguna mena de protocols a seguir, malgrat faci la sensació que no es segueixin sempre. 

De tots maneres, com deia, l’assignatura pendent continua essent la de la comunicació. Sí, avui en dia hi ha moltes declaracions, molts mitjans, molts canals, moltes xarxes socials... al final per no acabar dient res o dient tant que fa difícil seguir-los. A mi, sovint em fa la sensació que tots plegats son com els trilers de Barcelona i van movent la bolita sense que puguis saber on és. Ho dic per totes les mesures que es prenen, moltes de les quals no s’acaben d’entendre (almenys jo). Aquí va un recull de les que darrerament em costa d’entendre i, crec, que no s’han explicat correctament. 
  • Contacte estret és a partir de quinze minuts sense mascareta. No obstant això, no bufis les espelmes d’un pastís, encara que sigui dos segons. 
  • Cal anar amb mascareta, però si no hi vas difícilment passa res. Ho constatàvem en l’anterior entrada de la Covid-19 (11): 26 denúncies per no portar la mascareta és absolutament ridícul. 
  • Dos casos d’un positiu en dues classes: en una es confinen els alumnes, en l’altra no. 
  • Per què no es confinen els professors? 
  • Si el virus es propaga per l’aire (ho diuen recents estudis, no ho dic jo), no es poden bufar espelmes, i es va prohibir el fumar si no es respectava la distància de seguretat, per què es continua fumant impunement pel carrer? 
  • Si es va dir que no es podia menjar en espais públics, perquè es pot menjar pel carrer? O què vol dir menjar? Ja entenc que no et pots plantar amb un pícnic a la bella plaça Major... però pots asseure’t al Parc Balmes a berenar? 
  • Les dues darreres les podem observar anant qualsevol dia a dalt a Vic. Vull dir que no és una situació com l’aparellament del tritó del Montseny en llibertat (que m’imagino que ha de ser pràcticament impossible observar-ho). Alguns van a buscar el cafè i la pasta per emportar. Fins aquí, bé. Llavors s’asseuen a un dels quadrats o a un banc (una colla... no un de sol) i 1) fumen i 2) mengen i beuen. Algú és capaç de trobar la diferència entre fer això i fer-ho en una terrassa? Tot això, amb un municipal al costat, aquell que si entres a la plaça sense mascareta et crida l’atenció, però si fumes (que a més provoca càncer) o menges i beus en comunitat no passa res. 
  • Què cal fer si tens símptomes? Què cal fer si has tingut contacte amb un positiu? Potser soc jo... però he rebut inputs diferents de diverses persones que els han dit coses diferents, o fins i tot positius que ni tan sols els han avisat (no dic els contactes estrets... sinó a la persona que ha donat positiu). 
De ben segur que me’n deixo... però son per posar alguns exemples. Per tant, a banda dels problemes inherents a la pandèmia i que cada dia intenten mirar com fer-ho millor, hi ha un problema de comunicació (més enllà dels sabuts referents a recursos i incompetència dels dirigents polítics). Si bé els referents a salut puc entendre que estàvem davant d’un repte nou, no es pot dir el mateix quant a la comunicació. Com he dit més amunt, comunicar és comunicar. Sigui informació epidemiològica o la cartellera del cinema. Sempre havia sentit allò del periodisme que una notícia havia de contestar les qüestions de què?, qui?, com?, on?, quan?, i per què? Doncs convindria que els que comuniquen tota la informació quant a la Covid-19 hi fessin un repàs a fi que la ciutadania tingués més clares les coses. Això, i intentar que en aquesta segona onada puguem aprendre alguna cosa, especialment en l’àmbit de posar recursos on son necessaris.

Comentaris