Sobre el bisbe emèrit Xavier Novell
Finalment, no em puc estar d’escriure unes notes sobre la notícia religiosa de l’any, dècada o història de les diòcesis catalanes. Ho faig, entre altres coses, trist per com ha anat i com està anant. Naturalment, parlo de la renúncia a la mitra de Solsona per part de Xavier Novell, fa unes setmanes, per motius sentimentals. Val a dir que no he prestat gaire atenció o no he escarbotat gaire tot el que l’envolta, però també em sembla que no és necessari.
En primer lloc anem als fets. Malgrat no s’hagi donat cap explicació, hom sap que la renúncia de Novell ha estat per amor. Efectivament, que un bisbe renunciï al bàcul per amor a una persona, no havia passat mai. Si se’m permet, només Déu sap els que viuen aquest presumpte amor de forma clandestina. Amb això vull dir dues coses. La primera és que quant a la religió i a l’Església, sempre se’ns ha dit que és amor. No obstant això, si bé un dels pilars del catolicisme és la família i l’amor, el que no està ben vist és que un religiós o religiosa pugui sentir amor únicament i exclusiva per a una persona i no per a tothom igual. No entrarem ara amb el tema del celibat. Tanmateix, jo sempre he entès que els obliguen a ser així perquè si dediquen tot el seu amor a una sola persona no el poden dedicar a tots els feligresos. Així doncs, el problema no és l’amor, sinó que sigui dedicat a una única persona. L’altra és precisament que no deu ésser l’únic cas, ja no dic de bisbe, sinó de religiós que tem sentir el seu amor en obert.
Des d’aquest punt de vista, doncs, el bisbe Novell no és el problema, ans al contrari. És l’Església que no permet relacions personals, i que fa triar a als que el senten entre dues diatribes si no hi volen renunciar: amargar-se’n i viure-ho en secret, o ser honestos amb un mateix, la mateixa Església i tots els que l’envolten i sortir-ne. És clar que el fet de ser un religiós i, encara més, un bisbe, fa que la cosa sigui molt més mediàtica, però, al capdavall, és persona com tothom i pot estimar i ser estimat com tothom. Amb això també vull fer referència a una altra cosa, el liberalisme.
Jo particularment em considero una persona liberal. I, com a liberal, no discuteixo les decisions de cadascú sempre que no fereixin injustament a terceres persones. Fa temps, un jove d’Ossó de Sió, a la comarca d’Urgell, va decidir fer carrera de sacerdot. No només això, sinó que fins i tot va acceptar la mitra. La pregunta és, quanta gent es va posar les mans al cap al saber que un jove prenia aquestes decisions (allò de, com pot ser?)? I jo dic que n’era ben lliure de prendre-les. Ara, sembla que s’ha enamorat i ha fet una bestiesa per amor. Ho dic amb tota la pompa possible i de manera expressa. Comencem a enumerar què ha fet tothom per amor? Enumerem quines bestieses hem fet tots per amor? És clar que ningú ha deixat un bisbat però... què mou més, la fe o l’amor? Trobareu multitud de persones que han deixat l’amor a les persones per estar amb Déu, i en trobareu d’altres, com Novell, que de moment deixa l’amor exclusiu a Déu per compartir-lo amb una sola persona. Com és de notar, dic amor exclusiu perquè en cap cas penso que l’hagi deixat d’estimar. Aleshores, insisteixo, on és el problema? Efectivament, l’Església no ho permet i està mal vist. No convindria actualitza la institució? És una pregunta de la que no tinc resposta.
Tot amb tot, no dic que la decisió de Novell sigui correcta o errònia, ni que m’agradi més ni menys. El que dic és que si és una decisió personal, doncs la respecto i cal mirar endavant. Quants treballadors (ja sé que un religiós no és estrictament un treballador) abandonen una empresa? Això és fàcil de malinterpretar, però el que vinc a dir és que la gent no es posa les mans al cap quan un treballador va d’una banda a l’altra, i ara molts, que segurament ni tan sols són religiosos i es vanten de liberals, es posen les mans al cap per aquest fet. Aquí hi ha una mica d’hipocresia.
Dit tot això, sí que hi ha dues coses de l’assumpte que són més o menys reprovables, però no en temps ni forma. Ho dic veient tot el circ mediàtic que s’ha esdevingut darrerament i que el basen en dues premisses: la primera d’elles en les declaracions homòfobes del bisbe emèrit, i la segona el tipus de persona que ha fet que abandonés la vida religiosa. Si ens centrem en la primera, són declaracions del tot condemnables i menyspreables. Absolutament res a dir en contra de les veus que se li alcen en contra per les declaracions que va fer al seu dia. Tanmateix, avís a navegants, Cervera el va declarar persona non grata per aquest tipus de declaracions el 2017. És a dir, en moment de fer-les pràcticament ningú (dels que més s’acarnissen amb ell) se’n va fer ressò, i ara són motiu de notícia. Dit això, són declaracions en la mateixa línia de molts dels caps visibles de la Conferència Episcopal Espanyola i que dia a dia passen del tot desapercebudes per aquests mateixos mitjans. Són tots una colla d’hipòcrites.
Pel que fa a la segona, a veure si em sé explicar. Com deia més amunt, Novell és ben lliure d’anar amb qui vulgui. El fet que sigui dona, o home, que escrigui (alguna) novel·la eròtica o fins i tot satànica o escrivís biografies, francament és irrellevant. L’amor és amor, i com a tal, cadascú el sent per qui vol i el viu com vol. Si som liberals, siguem-ho. Dit això, jo particularment sí que poso l’accent en la presumpte parella. Tanmateix, no pas perquè sigui dona, que com he dit és irrellevant, sinó pel fet d’haver-li condicionat la vida d’aquesta manera. Jutjo la manera d’obrar, no el gènere. Jo particularment és una cosa que em costa molt d’entendre. Seguint amb el relat com fins ara, sí, sé que és amor, però... No sé si m’explico. Quina pressió ha de sentir aquesta pobra dona pel fet d’haver fet renunciar a un bisbe? A mi, i aquesta penso que és la part reprovable, no em passaria mai pel cap intentar fer canviar la vida de ningú per mi, menys encara la vida d’una persona que la tenia basada com la tenia. Fer-li canviar la/de vida, a canvi de què? Què li pot assegurar? Què li pot garantir? És obvi que res perquè la setmana que ve, lliurement, es pot enamorar de qualsevol altri perquè l’amor és així. I, llavors què? M’explico? Si les coses van bé, perfecte. Si no hi van, no voldria ésser aquesta persona. Em sentiria fatal. De fet, crec que segons com, em sentiria en deute tota la vida. I si un és conscient d’això crec que tampoc s’ha de gaudir plenament una relació.
En resum, decisió presa lliurement per part d’una persona. Potser no estava preparat del tot per la vida episcopal o sacerdotal. Tots tenim dret a equivocar-nos. Ha estat una cosa inèdita però pot passar i si passa, doncs passa. Per cert, algú coneix la multitud de persones que no perseveren en la vida contemplativa? D’altra banda, declaracions homòfobes condemnables abans, ara i sempre. Abans, ara i sempre. El que no s’hi val és donar-los-hi valor fora de temps per interessos propis. Insisteixo, condemnables des del minut 0, abans, ara i sempre, i independentment de si venen d’un bisbe o d’un peó de fàbrica. Finalment, que valgui la pena. Ningú hauria de tenir dret a condicionar la vida de ningú. Apuntaria exactament el mateix si fos un seglar qui hagués tret una monja de la clausura. Penso que no és just per cap dels dos.
En primer lloc anem als fets. Malgrat no s’hagi donat cap explicació, hom sap que la renúncia de Novell ha estat per amor. Efectivament, que un bisbe renunciï al bàcul per amor a una persona, no havia passat mai. Si se’m permet, només Déu sap els que viuen aquest presumpte amor de forma clandestina. Amb això vull dir dues coses. La primera és que quant a la religió i a l’Església, sempre se’ns ha dit que és amor. No obstant això, si bé un dels pilars del catolicisme és la família i l’amor, el que no està ben vist és que un religiós o religiosa pugui sentir amor únicament i exclusiva per a una persona i no per a tothom igual. No entrarem ara amb el tema del celibat. Tanmateix, jo sempre he entès que els obliguen a ser així perquè si dediquen tot el seu amor a una sola persona no el poden dedicar a tots els feligresos. Així doncs, el problema no és l’amor, sinó que sigui dedicat a una única persona. L’altra és precisament que no deu ésser l’únic cas, ja no dic de bisbe, sinó de religiós que tem sentir el seu amor en obert.
Des d’aquest punt de vista, doncs, el bisbe Novell no és el problema, ans al contrari. És l’Església que no permet relacions personals, i que fa triar a als que el senten entre dues diatribes si no hi volen renunciar: amargar-se’n i viure-ho en secret, o ser honestos amb un mateix, la mateixa Església i tots els que l’envolten i sortir-ne. És clar que el fet de ser un religiós i, encara més, un bisbe, fa que la cosa sigui molt més mediàtica, però, al capdavall, és persona com tothom i pot estimar i ser estimat com tothom. Amb això també vull fer referència a una altra cosa, el liberalisme.
Jo particularment em considero una persona liberal. I, com a liberal, no discuteixo les decisions de cadascú sempre que no fereixin injustament a terceres persones. Fa temps, un jove d’Ossó de Sió, a la comarca d’Urgell, va decidir fer carrera de sacerdot. No només això, sinó que fins i tot va acceptar la mitra. La pregunta és, quanta gent es va posar les mans al cap al saber que un jove prenia aquestes decisions (allò de, com pot ser?)? I jo dic que n’era ben lliure de prendre-les. Ara, sembla que s’ha enamorat i ha fet una bestiesa per amor. Ho dic amb tota la pompa possible i de manera expressa. Comencem a enumerar què ha fet tothom per amor? Enumerem quines bestieses hem fet tots per amor? És clar que ningú ha deixat un bisbat però... què mou més, la fe o l’amor? Trobareu multitud de persones que han deixat l’amor a les persones per estar amb Déu, i en trobareu d’altres, com Novell, que de moment deixa l’amor exclusiu a Déu per compartir-lo amb una sola persona. Com és de notar, dic amor exclusiu perquè en cap cas penso que l’hagi deixat d’estimar. Aleshores, insisteixo, on és el problema? Efectivament, l’Església no ho permet i està mal vist. No convindria actualitza la institució? És una pregunta de la que no tinc resposta.
Tot amb tot, no dic que la decisió de Novell sigui correcta o errònia, ni que m’agradi més ni menys. El que dic és que si és una decisió personal, doncs la respecto i cal mirar endavant. Quants treballadors (ja sé que un religiós no és estrictament un treballador) abandonen una empresa? Això és fàcil de malinterpretar, però el que vinc a dir és que la gent no es posa les mans al cap quan un treballador va d’una banda a l’altra, i ara molts, que segurament ni tan sols són religiosos i es vanten de liberals, es posen les mans al cap per aquest fet. Aquí hi ha una mica d’hipocresia.
Dit tot això, sí que hi ha dues coses de l’assumpte que són més o menys reprovables, però no en temps ni forma. Ho dic veient tot el circ mediàtic que s’ha esdevingut darrerament i que el basen en dues premisses: la primera d’elles en les declaracions homòfobes del bisbe emèrit, i la segona el tipus de persona que ha fet que abandonés la vida religiosa. Si ens centrem en la primera, són declaracions del tot condemnables i menyspreables. Absolutament res a dir en contra de les veus que se li alcen en contra per les declaracions que va fer al seu dia. Tanmateix, avís a navegants, Cervera el va declarar persona non grata per aquest tipus de declaracions el 2017. És a dir, en moment de fer-les pràcticament ningú (dels que més s’acarnissen amb ell) se’n va fer ressò, i ara són motiu de notícia. Dit això, són declaracions en la mateixa línia de molts dels caps visibles de la Conferència Episcopal Espanyola i que dia a dia passen del tot desapercebudes per aquests mateixos mitjans. Són tots una colla d’hipòcrites.
Pel que fa a la segona, a veure si em sé explicar. Com deia més amunt, Novell és ben lliure d’anar amb qui vulgui. El fet que sigui dona, o home, que escrigui (alguna) novel·la eròtica o fins i tot satànica o escrivís biografies, francament és irrellevant. L’amor és amor, i com a tal, cadascú el sent per qui vol i el viu com vol. Si som liberals, siguem-ho. Dit això, jo particularment sí que poso l’accent en la presumpte parella. Tanmateix, no pas perquè sigui dona, que com he dit és irrellevant, sinó pel fet d’haver-li condicionat la vida d’aquesta manera. Jutjo la manera d’obrar, no el gènere. Jo particularment és una cosa que em costa molt d’entendre. Seguint amb el relat com fins ara, sí, sé que és amor, però... No sé si m’explico. Quina pressió ha de sentir aquesta pobra dona pel fet d’haver fet renunciar a un bisbe? A mi, i aquesta penso que és la part reprovable, no em passaria mai pel cap intentar fer canviar la vida de ningú per mi, menys encara la vida d’una persona que la tenia basada com la tenia. Fer-li canviar la/de vida, a canvi de què? Què li pot assegurar? Què li pot garantir? És obvi que res perquè la setmana que ve, lliurement, es pot enamorar de qualsevol altri perquè l’amor és així. I, llavors què? M’explico? Si les coses van bé, perfecte. Si no hi van, no voldria ésser aquesta persona. Em sentiria fatal. De fet, crec que segons com, em sentiria en deute tota la vida. I si un és conscient d’això crec que tampoc s’ha de gaudir plenament una relació.
En resum, decisió presa lliurement per part d’una persona. Potser no estava preparat del tot per la vida episcopal o sacerdotal. Tots tenim dret a equivocar-nos. Ha estat una cosa inèdita però pot passar i si passa, doncs passa. Per cert, algú coneix la multitud de persones que no perseveren en la vida contemplativa? D’altra banda, declaracions homòfobes condemnables abans, ara i sempre. Abans, ara i sempre. El que no s’hi val és donar-los-hi valor fora de temps per interessos propis. Insisteixo, condemnables des del minut 0, abans, ara i sempre, i independentment de si venen d’un bisbe o d’un peó de fàbrica. Finalment, que valgui la pena. Ningú hauria de tenir dret a condicionar la vida de ningú. Apuntaria exactament el mateix si fos un seglar qui hagués tret una monja de la clausura. Penso que no és just per cap dels dos.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada