El menjar i l’ecologisme (2/2)
Avui dediquem l’entrada a contradir els arguments que els japonès Hiromi Shinya destil·la a La enzima prodigiosa mitjançant el llibre Comer sin miedo de José Miguel Mulet. Val a dir que un de l’altre estan a les antípodes. Si bé pel japonès s’ha d’anar molt en compte amb el que es menja i com es menja, i proposa coses miraculoses i pràcticament místiques, la idea de Mulet ja es pot entreveure completament amb el títol de l’obra. Menja sense por i tira milles.
Ja no sé si el llibre és una llança a favor del menjar normal, o directament en contra l’ecologisme. I dic això en el benentès que quan dic normal vull dir el que trobem majoritàriament i de manera ordinària, és a dir, el no ecològic. Això és, en la majoria de vegades, tractat (transgènics), fent ús dels pesticides, i una mica processat. Efectivament, comença molt fort. Val a dir que té un parell d’enemics clars. Un és un tal Hiromi Shinya. D’aquí la gràcia que em va fer trobar-hi una referència explícita. Mulet va fer l’exercici de calcular el temps per colonoscòpia i els números no surten de cap manera. També fa una afirmació del tot contundent: «las enzimas se degradan al comerse, por tanto es irrelevante que estén más o menos presentes en la dieta». L’altre enemic és un tal Josep Pàmies, del que particularment també en soc un detractor.
El primer que em sobta i em va fer pujar la mosca al nas són un parell d’afirmacions, al meu parer, del tot contradictòries: «realmente no somos lo que comemos. Podemos comer vegetales o animales, pero seguiremos siendo nosotros mismos porque eso depende del genoma». Hi estic d’acord en la seva literalitat. Si mengem enciam no ens convertirem en un enciam. Però si nosaltres ens alimentem del que mengem, entenc que sí que és important que el que mengem sigui sa. Això que sembla tan raonable i de sentit comú, es pot llegir o deduir més endavant: «Por eso la carne de cerdo alimentado con bellotas o de gallinas alimentadas con harinas de pescado está más sabrosa, puesto que se consigue aumentar la proporción de estos ácidos grasos». Com quedem? Som el que mengem o no? Jo entenc que sí, i crec que l’autor una mica també.
Tanmateix, val a dir a dir que a partir d’aleshores és un llibre infinitament més científic que no pas l’altre. Bé... essent honestos, crec que no m’equivoqui si afirmo que un l’és i l’altre no. I per això l’autor es base en estudis i xifres que, al meu parer, en determinats casos se’ls fa venir bé per demonitzar tot el que sigui producte ecològic. Els seu principals arguments per no consumir-los són dos: són pràcticament els mateixos que els no ecològics, i són molt més cars per tota la burocràcia que hi ha al darrera. La segona afirmació és així. Un producte ecològic pot valdre tres, quatre, cinc o més vegades que no pas un de tota la vida. A més, segons l’autor, no hi ha diferència apreciable entre crear un aliment transgènic o creuar espècies de manera natural com es feia antigament. A més, aquí rau una argument del tot infal·lible (no és ironia), i és que si la ciència ens permet crear més menjar, a cost més reduït i que pugui créixer en terra més hostil, per què no fer-ho? Vull dir que si la ciència ens permetés poder cultivar blat o altres espècies on pateixen fam, qui es podria oposar a tal pràctica? Doncs si no hi ha risc, evidentment que jo no seré el primer. A més, també d’acord amb l’autor, avui en dia ja no queda res de natural (cosa que es pot compartir bastant) i és fàcil que l’ecològic no sigui tan ecològic com ens volen vendre. És a dir, una cosa és no utilitzar pesticides químics, que en principi estan autoritzats i controlats, i l’altre és consumir-me de naturals, que s’acaben carregant igualment un ecosistema (cosa que ja no seria ecològica). No sé si m’explico... El que ve a dir l’autor és que sigui de manera química o natural, l’ecologisme s’acaba carregant flora i fauna per activa o per passiva: ja sigui perquè hi tiren fungicides naturals, o sigui perquè han tret les espècies que hi havia en un camp per acabar-hi plantant patates (espècie, precisament, no originàriament catalana). Ambdós arguments són seus.
Per acabar, unes premisses seves, una idea sobre el llibre i unes reflexions sobre l’ecologisme. En primer lloc, l’autor diu que la naturalesa és molt cruel i només s’ocupa de la supervivència de l’espècie i no de l’individu. Brillant. M’ha fet pensar en la Covid-19. En bona mesura, el virus és més virulent amb gent gran i amb persones amb patologies prèvies (sense desmerèixer els casos de persones joves i sanes, és clar). És a dir, des del punt de vista de natura, es compleix la màxima d’evolucionar o morir: com a espècie humana, de ben segur que en sortirem més forts d’aquesta pandèmia (altra cosa és si a la natura li convé que seguim existint). D’altres frases que comparteixo totalment i trobo molt encertades són: «Los alimentos saludables se toman “en vez de”, no “además de”». Aquesta està molt bé perquè hi ha gent que després de fotre’s un entrant, uns canelons, una cassola de vedella amb bolets i un pastís de xocolata i mantega, demana un cafè amb sacarina; «El mismo compuesto puede ser ángel o demonio, depende de la dosis»: em sembla obvi, la clau, en la majoria dels casos, està en la justa mesura, i «La nutrición no es una cuestión de alimentos buenos y malos, sino de dietas equilibradas»: novament, parlem de la importància de menjar sa i equilibradament.
Quant al llibre, el recomano. Trenca estigmes i fa que puguis menjar més tranquil si et fa respecte tot el tema dels transgènics, productes tractats, i sents que comprant ecològic t’estafen i no vols comprar-hi. Els que intentem menjar productes ecològics és fàcil que ho continuem fent mentre puguem i ens continuïn prenent el pèl. En resum, pels que tenen una certa mania al tema ecològic, el llibre és un bàlsam.
Finalment, sobre l’ecologisme en general. Nomes diré que tinc la convicció que el cos és química i sí som el que mengem. Dit d’altra manera, una cosa és que la dosi de productes químics que posen als productes normals siguin inofensius, i l’altra és que els vulgui introduir al teu cos. Nota mental: quanta gent antivacunes no es preocupen perquè els posin alguna cosa amb algun pesticida? Dit això, i també crec que se’n podria parlar un altre dia, és que no cal o no s’ha de confondre ecologisme amb parsimònia. Sovint vas a comprar i et trobes amb gent que mescla els conceptes. Particularment, prefereixo menjar ecològic, però no per això visc a happylàndia: a l’ecologisme cal exigir-li el mateix o més. Bàsicament, parlo del servei dels proveïdors (no del comerç) i disponibilitat de producte. Ja està bé que l’ecologisme sigui feliç, però també cal ser responsable. Es valen molt de gent que com jo que estem disposats a que ens prenguin una mica el pèl però tot té un límit. Els proveïdors convé que no badin i es posin les piles.
Ja no sé si el llibre és una llança a favor del menjar normal, o directament en contra l’ecologisme. I dic això en el benentès que quan dic normal vull dir el que trobem majoritàriament i de manera ordinària, és a dir, el no ecològic. Això és, en la majoria de vegades, tractat (transgènics), fent ús dels pesticides, i una mica processat. Efectivament, comença molt fort. Val a dir que té un parell d’enemics clars. Un és un tal Hiromi Shinya. D’aquí la gràcia que em va fer trobar-hi una referència explícita. Mulet va fer l’exercici de calcular el temps per colonoscòpia i els números no surten de cap manera. També fa una afirmació del tot contundent: «las enzimas se degradan al comerse, por tanto es irrelevante que estén más o menos presentes en la dieta». L’altre enemic és un tal Josep Pàmies, del que particularment també en soc un detractor.
El primer que em sobta i em va fer pujar la mosca al nas són un parell d’afirmacions, al meu parer, del tot contradictòries: «realmente no somos lo que comemos. Podemos comer vegetales o animales, pero seguiremos siendo nosotros mismos porque eso depende del genoma». Hi estic d’acord en la seva literalitat. Si mengem enciam no ens convertirem en un enciam. Però si nosaltres ens alimentem del que mengem, entenc que sí que és important que el que mengem sigui sa. Això que sembla tan raonable i de sentit comú, es pot llegir o deduir més endavant: «Por eso la carne de cerdo alimentado con bellotas o de gallinas alimentadas con harinas de pescado está más sabrosa, puesto que se consigue aumentar la proporción de estos ácidos grasos». Com quedem? Som el que mengem o no? Jo entenc que sí, i crec que l’autor una mica també.
Tanmateix, val a dir a dir que a partir d’aleshores és un llibre infinitament més científic que no pas l’altre. Bé... essent honestos, crec que no m’equivoqui si afirmo que un l’és i l’altre no. I per això l’autor es base en estudis i xifres que, al meu parer, en determinats casos se’ls fa venir bé per demonitzar tot el que sigui producte ecològic. Els seu principals arguments per no consumir-los són dos: són pràcticament els mateixos que els no ecològics, i són molt més cars per tota la burocràcia que hi ha al darrera. La segona afirmació és així. Un producte ecològic pot valdre tres, quatre, cinc o més vegades que no pas un de tota la vida. A més, segons l’autor, no hi ha diferència apreciable entre crear un aliment transgènic o creuar espècies de manera natural com es feia antigament. A més, aquí rau una argument del tot infal·lible (no és ironia), i és que si la ciència ens permet crear més menjar, a cost més reduït i que pugui créixer en terra més hostil, per què no fer-ho? Vull dir que si la ciència ens permetés poder cultivar blat o altres espècies on pateixen fam, qui es podria oposar a tal pràctica? Doncs si no hi ha risc, evidentment que jo no seré el primer. A més, també d’acord amb l’autor, avui en dia ja no queda res de natural (cosa que es pot compartir bastant) i és fàcil que l’ecològic no sigui tan ecològic com ens volen vendre. És a dir, una cosa és no utilitzar pesticides químics, que en principi estan autoritzats i controlats, i l’altre és consumir-me de naturals, que s’acaben carregant igualment un ecosistema (cosa que ja no seria ecològica). No sé si m’explico... El que ve a dir l’autor és que sigui de manera química o natural, l’ecologisme s’acaba carregant flora i fauna per activa o per passiva: ja sigui perquè hi tiren fungicides naturals, o sigui perquè han tret les espècies que hi havia en un camp per acabar-hi plantant patates (espècie, precisament, no originàriament catalana). Ambdós arguments són seus.
Per acabar, unes premisses seves, una idea sobre el llibre i unes reflexions sobre l’ecologisme. En primer lloc, l’autor diu que la naturalesa és molt cruel i només s’ocupa de la supervivència de l’espècie i no de l’individu. Brillant. M’ha fet pensar en la Covid-19. En bona mesura, el virus és més virulent amb gent gran i amb persones amb patologies prèvies (sense desmerèixer els casos de persones joves i sanes, és clar). És a dir, des del punt de vista de natura, es compleix la màxima d’evolucionar o morir: com a espècie humana, de ben segur que en sortirem més forts d’aquesta pandèmia (altra cosa és si a la natura li convé que seguim existint). D’altres frases que comparteixo totalment i trobo molt encertades són: «Los alimentos saludables se toman “en vez de”, no “además de”». Aquesta està molt bé perquè hi ha gent que després de fotre’s un entrant, uns canelons, una cassola de vedella amb bolets i un pastís de xocolata i mantega, demana un cafè amb sacarina; «El mismo compuesto puede ser ángel o demonio, depende de la dosis»: em sembla obvi, la clau, en la majoria dels casos, està en la justa mesura, i «La nutrición no es una cuestión de alimentos buenos y malos, sino de dietas equilibradas»: novament, parlem de la importància de menjar sa i equilibradament.
Quant al llibre, el recomano. Trenca estigmes i fa que puguis menjar més tranquil si et fa respecte tot el tema dels transgènics, productes tractats, i sents que comprant ecològic t’estafen i no vols comprar-hi. Els que intentem menjar productes ecològics és fàcil que ho continuem fent mentre puguem i ens continuïn prenent el pèl. En resum, pels que tenen una certa mania al tema ecològic, el llibre és un bàlsam.
Finalment, sobre l’ecologisme en general. Nomes diré que tinc la convicció que el cos és química i sí som el que mengem. Dit d’altra manera, una cosa és que la dosi de productes químics que posen als productes normals siguin inofensius, i l’altra és que els vulgui introduir al teu cos. Nota mental: quanta gent antivacunes no es preocupen perquè els posin alguna cosa amb algun pesticida? Dit això, i també crec que se’n podria parlar un altre dia, és que no cal o no s’ha de confondre ecologisme amb parsimònia. Sovint vas a comprar i et trobes amb gent que mescla els conceptes. Particularment, prefereixo menjar ecològic, però no per això visc a happylàndia: a l’ecologisme cal exigir-li el mateix o més. Bàsicament, parlo del servei dels proveïdors (no del comerç) i disponibilitat de producte. Ja està bé que l’ecologisme sigui feliç, però també cal ser responsable. Es valen molt de gent que com jo que estem disposats a que ens prenguin una mica el pèl però tot té un límit. Els proveïdors convé que no badin i es posin les piles.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada