Josep Sadoc Alemany i Cunill

El papa Pius IX li digué: «Es preciso ir a Monterey; Usted debe ir a la California, no hay más remedio. Otros van allí a buscar oro, usted va allí para llevar la cruz; Dios le asistirá». Josep Sadoc Alemany va obeir al Papa i se’n va anar a fer les Amèriques, però no pas a guanyar diners com d’altres, sinó a triomfar i a fer, a construir, una part d’Amèrica des del punt de vista catòlic. Quan va prendre possessió del seu bisbat l’any 1850, els catòlics de San Francisco no tenien cap altra església que una petita barraca de fusta. La situació a les parròquies no era millor, sinó que també celebraven culte catòlic en pobres cabanyes ruïnoses, vestigis de les antigues missions espanyoles. Després d’uns trenta-cinc anys de govern episcopal, Alemany abandonava la seva extensa arxidiòcesi amb una magnífica catedral i més de cent cinquanta esglésies o capelles. En aquests trenta-cinc anys, la família catòlica va créixer d’alguns centenars fins a més de dos-cents mil fidels. Al seu costat, havia aconseguit congregar més de dos-cents sacerdots, la major part formats per ell per a la diòcesi de San Francisco i en un seminari creat per ell mateix. Les proeses d’Alemany no van ser únicament aquestes, sinó que al llarg i ample de la seva diòcesi va aixecar sis grans escoles catòliques, divuit escoles de segon ensenyament, cinc asils i quatre hospitals. Tot amb tot, a banda d’un gran nombre d’orfenats i cases de refugi per a pobres ancians. No em direu que no val la pena conèixer la història d’aquest vigatà: el primer arquebisbe de Califòrnia i gran impulsor del catolicisme a l’oest americà.

L’arquebisbe Alemany va néixer el dimecres tretze de juliol de l’any 1814 a la casa situada al número nou de la rambla del Passeig de Vic. Avui en dia s’hi pot veure una placa en força mal estat posant-ho de manifest. El mateix dia de venir al món, va ser batejat a la catedral posant-li els noms de Josep, Bonaventura i Ramon. Només nou mesos més tard, el dos d’abril de l’any 1815, el bisbe Francesc de Veyan i Mola el confirmava a la capella del Palau Episcopal.

Josep Alemany es va sentir atret pel món espiritual de ben menut, i als deu anys va ingressar al Seminari per estudiar-hi llatí i humanitats durant quatre anys, això és, entre els anys 1824 i 1828. Acabada aquesta etapa en la que es va esmerçar en els estudis i va demostrar una enorme pietat, se’n va anar a Moià per continuar amb la seva formació a les Escoles Pies durant un parell d’anys més. A partir d’aleshores, podem dir que va començar la seva vida dominica que ja no va abandonar mai. Als setze anys va entrar a l’orde del predicadors al convent de Sant Domènec de Vic, avui inexistent com a tal. Tenint en compte les hostilitats que rebia l’Església en aquells temps, era una aposta tan arriscada com ferma. A mitjans de setembre de l’any 1830, l’adolescent prenia l’hàbit. Després de l’any de noviciat corresponent, es va professar el vint-i-tres de setembre de l’any 1831 i va escollir afegir-se el nom de Sadoc, el prior més destacat dels màrtirs dominics de Sandomierz, Polònia. Així doncs, a partir d’aleshores ja va prendre el nom de Josep Sadoc Alemany. Havent promès els tres clàssics vots monàstics, pobresa, castedat i obediència, Josep Sadoc va passar a ser membre de la província d’Aragó de l’orde dominic. A fi d’adquirir més coneixement, passats un dies el van enviar a cursar els tres anys de filosofia a Tremp, al convent de Sant Jaume de Pallars que el seu orde hi tenia.

Després del seu pas per Tremp i havent adquirit els coneixements filosòfics de manera excelsa, el van enviar a estudiar teologia al convent de Sant Domènec de Girona, conegut com L’Anunciació. Tot anava sobre rodes fins que l’any 1835 va arribar el decret de secularització pel qual, resumint, es feien tancar els convents i els frares havien d’abandonar-los. Pel cas del nostre conciutadà, la data fatídica va ser el deu d’agost. Alemany, com tants altres, es va veure obligat a abandonar l’hàbit i a vestir de manera secular. El jove estudiant se’n va tornar cap a casa, a Vic, tot i que no en seria el darrer destí. Per tenir més seguretat, Alemany es fa refugiar a casa de la seva àvia materna a la parròquia de Gurb. Allí hi va ser fins a mitjans de l’any 1836, que va ser quan va arribar una solució que tant a ell com a d’altres germans els faria tornar a agafar les maletes. Cap a Roma hi faltava gent!

Per a més detalls podeu llegir Glòries Vigatanes. Des d'aquí el podeu comprar, compartir i previsualitzar amb els botons respectius:

No cal dir-ho però ho dic, si el compreu, si el llegiu i us agrada, qualifiqueu-lo bé. Sinó... també. I si voleu compartir la vida i obra d'aquests divuit compatriotes, només cal que reenvieu l'enllaç d’aquesta pàgina. El boca orella és el tot. Espero i desitjo que el gaudiu.