Josep Pratdesaba, la conferència (2/12): contextualització històrica

Molts autors coincideixen que amb la mort de Balmes, ocorreguda el nou de juliol de 1848, s’afigurava que la tradició cultural i literària, especialment en l’àmbit local, també havia finat. Molts d’aquests mateixos també apunten que Balmes es va endur amb ell bona part del talent local. Si hem de valorar l’activitat estrictament periodística, tan sols havia tingut una vida molt curta el diari El Montañés. D’altra banda, i ho esmento perquè llavors també ho recuperarem, a Barcelona, l’any 1859 s’havien restaurat els Jocs Florals.

Amb aquest trist escenari i retornant a l’àmbit local vigatà, en la mansió de Josep Bru de Sala, es reuniren a l’estiu del 1860 uns quants homes per posar fre a aquesta mancança. Allí es gestà un nou projecte, el Círcol Literari de Vic. Es notificà l’aprovació el catorze d’octubre de l’any 1860. Nascuda la nova entitat, es va exhortar als ciutadans a inscriure-s’hi i a constar com a socis fundadors. D’entre els vuitanta-dos fundadors d’aquella empresa hi figuren noms tan eminents com Joaquim Salarich, metge, escriptor, primer cronista de la ciutat i vigatà il·lustre; el pare Pere Bach, confessor de sant Antoni Maria Claret i fundador de les monges dels Saits i de l’asil per a sacerdots; Ramon Vinader, professor de dret a la capital del regne espanyol; Josep Giró i Torà, catedràtic d’història natural al seminari de Vic; Climent Campà, metge i cirurgià; Josep Maria Bru de Sala, propietari i hisendat; Manuel Galadies, erudit i advocat; Ramon Anglada, estamper i llibreter, o Francesc d’Assís Aguilar, bisbe de Sogorb (1881-1899). Val a dir que només hem enumerat alguns dels fundadors més populars, però al llarg de la vida del Círcol (1860-1921), tants altres erudits hi aportaren el seu gra de sorra, com per exemple: Joaquim d’Abadal i Calderó, cofundador de la Societat Arqueològica de Vic i del Museu Episcopal; Raimon d’Abadal i Calderó, president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona (1903-1904), president de l’Ateneu Barcelonès (1902-1903) i vigatà il·lustre; Lluís Arumí, farmacèutic i escriptor; Francesc Camprodon, poeta i autor dramàtic; Jaume Collell, el gran canonge, vigatà il·lustre; Antoni d’Espona i de Nuix, escriptor, cofundador de la Societat Arqueològica de Vic i primer conservador del Museu Episcopal; Mercè Font i Codina, poetessa vigatana que en el moment de morir en l’any 1900 estava considerada la millor poetessa de la ciutat; Martí Genís i Aguilar, poeta, prosista i vigatà il·lustre; Josep Gudiol i Cunill, el savi arqueòleg, ànima del Museu Episcopal i vigatà il·lustre; els germans Masferrer, determinants en la creació d’un nou grup que de seguida descobrirem; Josepa Massanés i Dalmau, poetessa, el retrat de la qual forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de Barcelona; Manuel Milà i Fontanals, filòleg, crític i erudit escriptor; Eusebi Molera, enginyer que va competir amb Thomas Alva Edison en la cursa cap a la llum elèctrica convencional, president de l’Acadèmia de Ciències de Califòrnia, assessor de l’Observatori Lick de Califòrnia, i vigatà il·lustre; el mateix Josep Pratdesaba; Josep Serra i Campdelacreu, poeta, historiador, bibliotecari de l’entitat durant anys, arxiver de la ciutat, codescobridor del Temple Romà, i vigatà il·lustre; el seu fill Manuel Serra i Moret, polític, escriptor, president del Parlament de Catalunya i vigatà il·lustre; Narcís Verdaguer i Callís, un dels pares del catalanisme polític, més concretament del catalanisme possibilista, i vigatà il·lustre, o mossèn Cinto Verdaguer, príncep dels poetes catalans. Vaja, una entitat important, composta de gent important.

Amb el naixement de la nova entitat, i no es pot expressar de millor manera «Vich havia despertat del seu son letàrgic i prenia, gràcies al Círcol Literari, el camí de la seva redempció definitiva». Així fou. L’any 1861 naixia el periòdic El Ausonense, mitjà fundat pel doctor Salarich que tingué una curta durada: desaparegué el 1863. Amb la seva naixença, però, es posava novament de manifest aquesta convicció perquè Vic tornés a brillar com ho havia fet antany. En el primer editorial ja ho va constatar amb un article titulat amb un categòric i motivador «Levantate y anda».

Tot i la mort d’El Ausonense el 1863, Vic no va quedar orfe de periòdics. De la mà del mateix Salarich i de Francesc Xavier Calderó i Vila, al mateix any fundaren El Eco de la Montaña. Estigué a la venda fins el 1868. Abans, però, d’arribar a l’any 1868, convé parlar del que ocorregué just l’any anterior, el 1867, any remarcable en els annals de la Renaixença literària i de la història de Catalunya. 

Com hem apuntat abans, el 1859 es van restaurar els Jocs Florals a Barcelona. El 1865, Jacint Verdaguer obtingué un accèssit en l’englantina i un altre en un premi extraordinari. Fou el primer osonenc que va sonar en el certamen i tenia vint anys. L’any següent, el 1866, va conquerir quatre accèssits més. L’olla del gènere poètic en català i, per què no dir-ho, el ressorgiment de la pàtria catalana, estava a punt d’arrencar el bull, però li faltava una embranzida.  Vingué, com no podia ser d’una altra manera, de la Ciutat dels Sants. Parlem de l’Esbart de Vic. En paraules del canonge Collell,

La vistosa colla de minyons era l’Esbart de Vich, nom apropiat per significar un estol de poetas, o aymadors de la poesía, que en la mes falaguera edat de la vida s’assajavan a volar per les regions del ideal, donant forma poética als sentiments de son cor, simbolisats en la hermosa trilogía que la novella gent trobadoresca ha escrit per devisa en lo penó de la renaixença literaria de Catalunya.

Més enllà de la pròpia història de l’Esbart, per ara tan sols cal dir que d’aquells esqueixos reeixiren grans clavells. És a dir, disset fou el nombre de vigatans (no necessàriament de naixença) que veieren premiats els seus treballs als Jocs Florals de Barcelona entre l’any 1865 i el 1936. D’un total de noranta premis obtinguts, se’n repartiren vint-i-tres d’ordinaris, vint-i-cinc d’extraordinaris, i quaranta-dos accèssits. D’aquests disset, quatre esdevingueren mestres en Gai Saber, que significa que guanyaren els tres premis ordinaris : Jaume Collell (1871); Jacint Verdaguer (1880); Ramon Garriga (1926), i Felip Graugés (1936). Això passava l’any 1867, tres anys abans que nasqués Josep Pratdesaba.

L’any següent, el 1868, s’esdevingué un nou pinacle en la història i cultura de Vic. El primer en entrar en escena fou, novament, el canonge Collell. Aquell any, la seva carrera eclesiàstica va prendre el que ell va anomenar un «parèntesis aprofitat» per anar a la universitat. A Barcelona, tant les relacions i xerrades amb amistances com les activitats a l’Ateneu li van despertar el bon gust per la història de l’art. En aquella època també se li fou revelada l’arqueologia. Arribaren les vacances d’estiu i el canonge se’n va tornar a Vic. A la ciutat va coincidir amb els germans Jacint i Llucià de Macià. Els dos eren aficionats a l’art i a la bibliografia, com també a l’arqueologia. Amb tot, l’any anterior, el 1867, Barcelona havia celebrat amb molt d’èxit una Exposició Retrospectiva. Els tres joves ho van veure clar: calia promoure quelcom semblant a Vic i de seguida se’ls va ocórrer celebrar una exposició arqueològica i artística. L’ajuntament no només va acollir la idea de bon grat, sinó que de seguida va nomenar una junta. L’ens municipal va oferir totes les facilitats perquè tot fos un èxit. El bisbe i el capítol també obriren les portes de casa seva. Els joves entraven, buscaven, trobaven i s’emportaven el que els semblava més interessant cap a l’exconvent de Sant Domènec, on s’instal·laria l’exposició al primer pis. L’exposició es va inaugurar el tretze d’octubre d’aquell any 1868. En desmuntar la mostra i tornar els objectes als seus respectius propietaris, ja va aflorar la idea de fundar un museu.

Quasi deu anys més tard, el Círcol Literari de Vic també celebrava l’obertura d’una exposició permanent. Era el sis de juliol de l’any 1877. Aviat, però, uns socis van expressar el desig de convertir el saló dedicat a l’exposició permanent en museu arqueològic. Sembla ser que l’any d’obertura d’aquest local va ser el 1880. A l’any següent, el 1881, la col·lecció arqueològica del Círcol Literari va començar a créixer notablement. Un any més tard, el 1882, es descobria el temple romà de Vic i naixia la Societat Arqueològica de Vic. Aviat es va començar a pensar en traslladar algunes peces del museu al Temple Romà, que ja havia enllestit les primeres obres de la reconstrucció. Finalment, però, les peces del museu tingueren un altre destí. El bisbe Morgades (1882-1899) s’havia preocupat d’arranjar unes habitacions a la part alta del seu palau, al costat de la Biblioteca Episcopal. D’altra banda, als voltants del claustre de la catedral, ja hi havia començat a col·leccionar peces que havia anat recollint. És així com va acabar desembocant cap a la inauguració oficial i solemne del Museu Episcopal de Vic el dia set de juliol de l’any 1891: el decret de constitució oficial es va signar l’any 1889.

Retornant momentàniament al 1868 i seguint amb aquest ressorgiment cultural, cal destacar també la posada de la primera pedra d’un nou teatre, el Teatre Ausonense, el tretze d’octubre. L’obertura del carrer del Progrés de Vic, carrer a tocar de l’Agrupació Astronòmica d’Osona, va posar punt i final a la vida i signe de cap reminiscència del teatre primitiu de la ciutat: s’enderrocà el local i s’obrí el carrer al seu lloc. El teatre s’inaugurà l’any següent, el tretze de novembre de l’any 1869, just tretze mesos després. A fi de reafirmar les creences dels més supersticiosos, direm que el teatre ha passat a la història com el Teatre cremat de la Rambla.

Abans de recuperar el fil de Josep Pratdesaba, permeteu-me dedicar unes paraules a un parell de campanyes patriòtico-religioses del canonge Collell que denoten la influència del vigatanisme en l’àmbit nacional. Ras, curt i essent molt simplista, bàsicament a ell devem que avui dia puguem referir-nos a Montserrat com el cor de Catalunya, i a Ripoll com el bressol del país. Les iniciatives vingueren fruit de la commemoració dels mil·lenaris d’ambdós llocs. Val a dir, també, que el primer onze de setembre commemoratiu de la història també en fou protagonista Jaume Collell. A ell, tot i que va oficiar la missa, li prohibiren el sermó a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona per por a que s’expressés lliurement.

Fins aquí el breu però intens viatge a la societat patriòtica-cultural vigatana de la segona meitat del segle XIX. Tot això passava en una petita ciutat d’uns deu o quinze mil habitants. No em negareu que fou una època esplendorosa.

Podríeu creure que ens hem excedit, i és molt possible que tingueu raó, però calia fer-ho per poder fer les següents afirmacions amb tota rotunditat i contundència. En primer lloc, és que a través de les iniciatives i persones de la societat vigatana, es pot dir que Vic va ser clau per l’exitós renaixement patriòtic i cultural del país. En segon lloc, i és on realment volíem arribar amb tota la força, és que en l’entretant del ressorgiment vigatà, va néixer Josep Pratdesaba. Però, i aquí rau el quid, no només va néixer, sinó que a banda de formar part d’aquella societat vigatana, va contribuir-hi de manera molt notable. És a dir, si bé hem comprovat que Vic brillà, ell fou part i peça clau d’aquell engranatge. Una de les estrelles de l’univers vigatà.