Diari d'un monjo infiltrat (4/10)

M’hauria agradat escriure ahir divendres trenta-u de març després de completes però el temps passa volant. A diferència de les vespres, les completes és un acte més íntim. També hi ha practicants externs, però molts menys. S’entén que les vespres tenen més nomenada. Amb aquest ofici es completa el dia del monjo: és el darrer del dia. Un cop acabat, la majoria va cap a la seva cel·la, ja que l’endemà comença el dia molt d’hora: d’acord amb el pare Óscar, les campanes repicaran a les 5.30h: no cal que em posi el despertador. No només una vegada, sinó tres: per llevar-nos (qui vulgui), i com a sistema d’avís un quart i cinc minuts abans de les 6.00h. A aquesta hora, hi ha el primer ofici del dia: matines.

Són pràcticament les 6.00h del matí i el monestir es lleva. No sé si soc fidel a la veritat. Alguns es queden a dormir, d’altres de ben segur que ja fa estona que traginen, especialment alguns monjos. Em disposo a baixar per anar a matines. A diferència dels oficis del migdia i de la tarda, els de primera hora del matí se celebren íntimament, només la comunitat. Així doncs, es fan a la sala capitular, on es reuneix el capítol per a prendre decisions i en altres ocasions. Com apuntava abans, hi ha una cosa que em crida poderosament l’atenció. I és que no hi ha tota la comunitat. De fet, crec que ahir al vespre tampoc hi era tota. No acabo d’entendre com deuen obrar... Sempre havia pensat que els oficis eren obligatoris, a excepció dels monjos més grans que es poden veure incapacitats. Però no és el cas. També és possible que en funció del tipus de monjo assisteixin a uns oficis sí i altres no, o que estiguin dispensats d’alguns. No ho sé. Ho ignoro també, perquè aparentment, tots els monjos porten el mateix hàbit, de manera que no crec que hi hagi novicis i tinguin la dispensa de la qual us apuntava. A més, també hi falta l’abat. Per part dels quatre seglar que estem vivint l’experiència, un tampoc hi és.

Sorprenentment em sorprèn la pulcritud de la sala capitular. Tot està impol·lut, brillant. Aquesta podem dir que és la sala on es decideixen les coses importants. A banda i banda de la sala s’asseuen els monjos en el particulars bancs: uns de semblants als que tenen sobre el presbiteri. És una sala especialment noble. Val a dir que l’embellida fusta vella dels bancs hi ajuda molt. Aquest treball està fet amb calma, afecte... per un gran ebenista. Tot plegat em recorda quan vaig estar a la cartoixa de Tiana. Nosaltres seiem en uns bancs senzills, justa davant dels seus. Les parets laterals estan decorades amb quadres, suposo que d’antics abats, però no tots (per temps, no hi poden ser tots). A la paret de la porta d’entrada, hi ha un gran retaule. L’ofici en si, consisteix en una sèrie de lectures i alguns cants. La durada està prevista en uns quaranta-cinc minuts, i potser n’ha durat quaranta-tres: està tot perfectament calculat, mil·limetrat i sincronitzat. L’ofici s’acaba. Tota la comunitat surt i se’n va a no sé ben bé on. O fan alguna activitat interna, o bé no pugen pel mateix lloc que pugem nosaltres a les cel·les. Sigui com sigui, jo em recullo una estona a la meva cel·la a l’espera del següent avís: a les 7.30h, laudes, novament, a la sala capitular.