L’altra realitat de Corea del Nord (4/8)

El llibre també relata una altra realitat de manera molt normal pels que hi estan avesats. En un moment determinat es produeix una conversa que versa sobre l’enterrament d’un germà d’un dels nous companys. Sungyu se sorprèn que el seu company no li hagi dit. El seu company, però, tot i ser el seu propi germà i haver-lo enterrat ell mateix, dona a entendre que no és més que un enterrament més: n’hi ha cada dia i ja hi està del tot acostumat. La mort forma part de la vida molt més del que hauria.

En aquest moment, si mal no recordo el jove Sungyu ja està sol, abandonat. Té uns dotze anys. El seu pare va marxar a la cerca d’oportunitats laborals per tenir cura de la família, i de moment no en sap res més. En veure que no tornava i se’ls acabaven les provisions, la seva mare també ha marxat a casa la seva germana. Crec recordar que ho fa d’amagat i li deixa una nota al pobre Sungyu. Li demana que s’estigui a casa i si es queda sense menjar, que prengui sal i begui aigua. Li assegura que tornarà al cap de set dies. En aquest cas, després d’haver escrit el llibre, encara no n’ha tingut notícia. La ingesta única de sal i aigua ja que el jove Sungyu retingui líquida i emmalalteixi. En un moment donat que intenta demanar ajuda, estava desmaiat, en prou feines es pot aixecar, i s’ha fet les necessitats a sobre. No obstant, troba forces en alguna banda per anar a veure un dels seus amics, conegut a la seva nova escola i qui, d’alguna manera, l’anava instruint en la seva nova vida.

De totes maneres, el seu amic li diu que no se’n pot fer càrrec. Ell ja té a càrrec seu algun familiar i no pot estar per ell. No hi ha menjar per tots. Se’n van al mercat i li diu que allò serà el seu nou rebost: ja no tenint res per vendre, caldrà robar els aliments necessaris. Sungyu ho fa, però un dia l’enxampen i l’estomaquen. En un moment de completa desesperació, fins i tot pensa en tirar-se daltabaix d’un penya-segat. Creu que és la manera d’acabar amb tots els seus problemes, llevar-se la vida: mort el gos, mort la ràbia.

Havent passat dies torna a casa seva, però la troba ocupada. Una nova família s’hi allotja. No em queda clar o no recordo si és que els han assignat aquella casa, o simplement en veure-la sense moviment, se l’han fet seva. Sungyu demana per les seves coses. Aleshores ja no tenia el pare, ni la mare, però en aquella casa hi tenia records tangibles. Els nous inquilins li diuen que hi havia poques coses, però les que hi havia, les han venut. En aquest moment, el jove Sungyu es veu obligat a cuidar-se de si mateix.

Hi ha una altra via per sobreviure: la unió fa la força. Veient que altres kotjebi, nens del carrer, formen bandes i s’ajuden, tota la colla ho té clar: formaran la seva pròpia banda juvenil amb les seves pròpies regles. Tanmateix, cada mercat, cada zona, ja està dominada per una banda de kotjebi. I, al carrer, preval la llei del més fort. Relata el primer encontre amb una banda. Sungyu s’erigeix, sense voler-ho, com a líder de la seva banda i, com a tal, li toca lluitar amb el líder de l’altre. D’aquella baralla en surt escarmentat i es veuen obligats o bé a marxar, o bé a treballar per aquesta banda. No es pot dir el mateix del segon encontre, que passa just el contrari: es fan amb el territori i també amb els serveis de la banda perdedora. Ara, amb més recursos, ho tindran lleugerament més fàcil.

Així van passant els dies fins que primer mor un company i llavors un altre. De la banda de set, ja només en queden cinc, i Sungyu toca fons, va per mals viaranys. Aleshores ja porta tres anys sobrevivint al carrer i creu que la manera de sortir-se’n és insensibilitzant-se, apagant els sentiments, o arraconant-los. Algú va dir un dia que «sent per a tu, pensa pels demés». I més o menys és això. Es tira a l’alcohol, insisteixo que parlem d’un adolescent de dotze o tretze anys, al fumar, i a les baralles amb altres kotjebi més joves per simple oci. Aquesta insensibilització els ports a treballar de reclutadors de clientes per poder-los vendre dones. Una vella dona del mercat porta en el negoci i els hi dona uns diners per cada home que els porta i li pot vendre una dona. En plena adolescència, es pot dir que per sobreviure es veuen obligats a comercialitzar amb persones. En dies de grans beneficis, ho celebren amb sool, beguda alcohòlica, i opi. La realitat coreana els va convertir a tots en homes adults. En el seu cas, passant de la infància a l’adultesa en un tres i no res. 

En aquest context, un dia passa una cosa diferent en un mercat. Un ancià li dirigeix unes paraules que li canviaran el destí. El vell home li etziba el seu nom, així com també el nom de la seva mare, àdhuc el del seu pare. Sungyu creu que és un vident, però en realitat aquell senyor és el seu avi, que feia anys que l’estava buscant. Després de certs dubtes, el jove Sungyu decideix abandonar el carrer, els seu germans, i anar-se’n a viure amb el seu avi. Però, les sorpreses del llibre no s’acaben aquí, cosa que permet afirmar que la realitat supera la ficció. Després d’un temps amb el seu avi, un home li porta una carta del seu pare. L’home va anar a cercar una nova vida i va acabar a Xina. El pare li demana que segueixi les instruccions del portador de la carta, per agrupar-los novament i després d’anys. El xoc emocional del jove Sungyu és considerable. A més, té contrarietat de sentiments. Per una banda està content d’haver trobat el seu pare, però per l’altre, està enfurismat perquè el seu pare estava vivint a Xina i ell estava sobrevivint en la misèria més misèrrima. Novament, pren la decisió de marxar d’on és per retrobar-se amb el seu pare, amb qui, després d’alguns contratemps més, ho acaba aconseguint. Final feliç per un nen de dotze anys. Us recordo el llibre per si algú li interessa: Estrella fugaz.