L’altra realitat de Corea del Nord (3/8)

Com vàrem dir en entrades anteriors, la vida de Sungju corria plàcidament a la ciutat de Pyongyang fins que les coses es van estroncar. El seu pare va dir-los a ell i a la seva mare, eren una família de tres membres, que estarien un temps fora de la ciutat, però en realitat el seu songbun ja havia baixat. El songbun es podria traduir com la classe o reputació de cada nordcoreà. 

Bàsicament, n’hi ha tres. La classe més alta és la central. Està composta de revolucionaris respectats (pagesos, veterans o familiars d’aquells que van lluitar o morir per Corea del Nord), i aquells que han demostrat gran lleialtat a la nissaga Kim. La segona classe és la bàsica, formada per tots aquells que han viscut a Corea del Sud o hi tenen família, antics comerciants intel·lectuals o qualsevol persona ordinària de la que es sospiti que no té completa lleialtat al règim. Finalment, hi ha la classe hostil, que inclou els antics terratinents i els seus descendents, capitalistes, antics soldats de Corea del Sud, cristians o creients d’altres religions, les famílies dels presos polítics, i qualsevol altra persona que es pugui considerar enemiga de l’estat.

Com és de notar, el songbun s’hereta. No només això, sinó que és extremadament difícil passar a un songbun més alt, però és molt fàcil ser degradat a un més baix, sovint sense tenir-ne cap culpa. És el cas del pare de Yeonmi, que van descobrir el seu passat, en aquest cas el de l’avi de Yeonmi, i el seu songbun va baixar, i arrossegar tota la família a la desgràcia. És més, a Corea del Nord, si un membre de la família comet un delicte greu, tota la resta també és considerada criminal. El songbun, a més, depèn també del que diuen els veïns. A Corea del Nord pràcticament res passa desapercebut i, ja sigui mitjançant els informadors veïns o la vigilància policial, el songbun és revisable. En resum, el songbun i tota aquesta informació determina on una família pot viure, on un pot estudiar, i treballar.

Fet l’aclariment del songbun, ja podem tornar al relat de Sungyu. Explica la pràctica habitual de venda de menors, ja siguin orfes o no. Les nenes les poden vendre a xinesos amb la intenció de casar-les. Aleshores, cas que el marit sigui bo (noti el lector que el terme bo és un eufemisme perquè com de bo es pot ser participant en la compra-venda de nenes?), és possible que enviï menjar a través de la frontera. Val a dir que la pràctica és reprovable, però el futur que tenen a Corea del Nord pot ésser, fins i tot, pitjor. Pel que fa als nens, els converteixen en esclaus per treballar als camps o a les mines de Xina, ambdós propietat de nordcoreans, o descendents d’aquests, que van anar-hi a viure quan Japó va envair la península.

Fora de Pyongyang, com és obvi, es viu una altra realitat. A la capital els nens van a l’escola, van a piano, fan activitats extraescolars... és clar, és on hi viuen els rics. Als afores, però, els nens s’han d’espavilar. Generalment els donen els llibres per anar a l’escola, però la precarietat i pobresa amb la que viuen, els obliga a no molt tardar, a vendre’s el material escolar per poder comprar menjar. No cal dir-ho però ho dic, això comporta un abandonament escolar molt elevat, per no dir total: sense llibres no poden anar a l’escola, i els han de vendre perquè abans és viure que estudiar. Sungyu se’n fa creus. En aquest moment del relat, encara no és conscient del que està vivint, i creu fermament en el seu estat, el seu líder, i que en cap cas abandona el seu poble: sobta com ho entoma l’adolescent.