L’altra realitat de Corea del Nord (5/8)

Si la història del Sungyu us va semblar trista i heroica, espereu a conèixer la de la Yeonmi Park. No recordo haver llegit un llibre que m’hagi emocionat tant.

La Yeonmi recorda de quan era més petita, quatre o cinc anys, que anhelava poder comprar tot el pa que volgués i poder-se’l menjar. Res d’iPhones, ni tan sols un mòbil. Pa. De fet, ella ni tan sols va veure mai llet de vaca a Corea del Nord. La coneixia pels anuncis que veia de la televisió xinesa. L’afirmació necessita una contextualització, i no és altra que la seva família vivia al costat de la frontera amb Xina i disposaven d’un receptor de senyal televisiu. Tot i tenir un songbun baix, un dia el seu pare la va portar a la gran capital, Pyongyang. Aquell dia, per primera vegada va pujar a un autobús. També va quedar esmaperduda al veure que la gent viatjava en un tren subterrani (el metro), així com també amb cotxes particulars. Diguem que ella no havia estat mai a la ciutat. A diferència de Sungyu, només havia viscut la realitat dels afores.

L’escola a Corea del Nord també és diferent. Ja vàrem veure fa unes entrades que els ensenyen a desconfiar d’occident. Actualment, és possible que per a ells no hi hagi cap nació pitjor que l’americana: és el seu particular enemic i número u. Tant, que a l’escola (i a tot arreu), aprofiten qualsevol avinentesa per adoctrinar-los. Aquests són uns clàssics exercicis: «si mates a un maleït nordamericà i el teu camarada en mata dos, quants maleits nordamericans morts tens?». I aquest seria el dia a dia: comencen escrivint cites de Kim Il-sung i Kim Jong-il, de la mateixa manera que en altres bandes comencen escrivint versicles de la religió que toqui. Aleshores han de fer una mena de confessió popular: anotar el que han fet malament i dir-ho, malgrat el fer-ho malament, simplement, podia ésser no haver estat del tot fidel al líder i principis nordcoreans.

Com en el cas de Sungyu, un dia les coses es van tòrcer i Yeonmi i la seva germana, Eunmi, es van veure obligades a deixar l’escola. Conta que les escoles, s’entén que les de la capital, esperen que els alumnes regalin menjar i altres articles als professors. En no tenir diners per això, ja ningú es preocupava per si hi anaven o no. En boca seva, tant ella com la seva germana havien de dedicar el seu temps a seguir vivies, i no a instruir-se. 

De la primavera en destaca que l’únic de positiu era que no necessitaven crear tanta fusta, i podien caminar fins els cims dels afores de la ciutat, on s’omplien l’estómac d’insectes i plantes silvestres a fi que la fam no les turmentés tant. Qui diu insectes, particularitza amb les libèl·lules. Explica que als nens els agradava perseguir-les. En el seu cas, quan les caçava, se les menjava després de cuinar-les amb un encenedor de plàstic. També menciona les cigales, l’homòpter, no el crustaci, de les quals diu que era una delicatessen. 

Pel que fa als metges, explica que a Corea del Nord també han de ser agricultors, bàsicament per dues raons. La primera, poder cultivar plantes medicinals, mentre que la segona, poder disposar de cotó pels apòsits i venes que hagin de menester. Així i tot, sempre hi havia escassetat de tot. Ni tan sols als hospitals de les grans ciutats existeix el concepte un sol ús. Les venes es renten i es reutilitzen. Les infermeres van d’habitació a habitació reutilitzant la mateixa xeringa, tot i saber el risc que corren.

Coneixem també un fet particular mèdic quant a la Yeonmi. A la pobra nena la van haver d’operar, pensant que patia una apendicitis, quan era una inflamació de l’intestí. Li havien posat tan poca quantitat d’anestèsia, i hem de tenir en compte que una nena pesa pocs quilos, que no va durar tota la intervenció i es va despertar en el moment que tancaven la ferida. En circumstàncies normals, n’administrarien més, però no és el cas de l’altra Corea del Nord, aquella que continuen cosint malgrat estiguis despert, i el dolor s’ha de fer insuportable. Tot amb tot, llavors tocava repòs. On? en un llit convencional? No, en un catre a terra.