Carles Costa i Muntadas

La veritat sobre les concessions de les autopistes, l’autèntica veritat, penso que és complicada de trobar o seguir. Bàsicament, perquè uns diuen que és una cosa, d’altres una altra... De fet, la informació que he sabut trobar desemboca directament a CiU. És a dir, les concessions les dóna la Generalitat. El que rep els guanys dels peatges, és Abertis qui, LaCaixa, sembla ser que disposa d’un 30% d’accions. I qui deu molts diners a LaCaixa? Doncs CiU i molts altres partits. Desconec si tot això és així.  A la meva manera de veure-ho però, i vagis per on vagis, tot acaba essent un afer polític. He sentit avui al portaveu Homs dient que el que s’havia de fer és treballar per canviar les lleis i no pas incomplir-les. Celebro que ho digui però, fóra bo que ho tingués en compte per a totes les coses. Una d’elles, el CAT a la matrícula que ell tant va defensar i també és il·legal portar-lo.  Us explicaré de manera molt senzilla per tal que entengueu perquè no estic a favor ...

Avui toca una entrada força íntima. Com que és el meu bloc i hi escric el que vull, és el que hi ha. Mai he tingut un diari on escriure-hi. Senzillament, quan m’ha vingut de gust escriure quelcom, així ho he fet. I aquest és el cas i la motivació d’aquesta entrada.  El fet és que des de fa molt temps i, no és la primera vegada que ho dic, sovint tinc la sensació que la gent em coneix tant, i tant poc alhora, que m’esparvera. 

He hagut de canviar el títol d’aquesta entrada només consultar el lloc web del Gobierno de España. Després d’escoltar moltes reaccions sobre la mal anomenada reforma d’ensenyament, he preferit consultar-la de primera mà. En primer lloc, el lloc web, des del meu punt de vista, és poc amè. Potser és perquè el freqüento poc (crec que és la primera vegada que ho faig) i no sé on ni com trobar les coses. Si algú li interessa llegir-la, l’he trobat a l’apartat de Consell de Ministres. Està molt bé perquè, en teoria, pots navegar en castellà, català, gallec i euskara. I dic en teoria perquè només hi ha els títols; el contingut, només és en castellà. En fi, dic mal anomenada reforma perquè el primer punt és prou explícit: “Estas medidas de racionalización del gasto no son la reforma educativa del Gobierno, pero si condición previa y necesaria para llevarla a cabo”. Queda clar, doncs. En segon lloc, només reflexionaré sobre les que se n’ha parlat més i, vagi per endavant, no sóc -ni molt m...

Alguns veuran en el títol de l’entrada una cosa que no és, però bé... El fet és que els llatins i mediterranis, crec que tenim a passar-nos la llei per l’arc de triomf. Dit d’altra manera som una colla d’il·legals. No complim amb la llei. En aquest país (en aquest cas s’inclouria Espanya i Catalunya) la gent té interioritzada, a diferència dels països nòrdics, el fet d’incomplir la llei de seguida que es pugui. I fa molta gràcia aquella pregunta que hom fa quan surt aquest tema que demana: “si tinguessis la certesa que no t’enxampen, estaries disposat a infringir la llei en benefici propi?” Però a aquesta pregunta hi falta un matís prou important. I és que cal anar tots coordinats. Evidentment, si la majoria infringeix, tampoc cal ser estúpid. Dic tot això pensant, bàsicament, en tres coses que han sortit darrerament: el CAT a la matrícula, la insubmissió fiscal i la campanya “no vull pagar” els peatges.

Hi ha sèries televisives i sèries televisives. No dic res de nou. Tot va començar fa setmanes quan, passant un cap de setmana a Andorra, vaig veure el tràiler d’una sèrie: Touch . El podeu veure al Youtube amb el nom de Touch - Trailer (HD) starring Kiefer Sutherland Només de veure el tràiler, vaig pensar que aquesta sèrie prometia i l’havia de veure. No anava errat. No crec que exageri gens, si dic que és la millor sèrie (fins al darrer episodi que he vist) que he vist mai. Vagi per endavant que no he vist cap de dues de les sèries més populars darrerament: House i Lost . El joves i l’ Escurçó negre també eren molt bones però, d’aquesta índole, només la primera temporada de Fringe estaria mitjanament a l’altura. 

El sabeu aquell que diu que era un boig a la plaça Catalunya de Barcelona amb una canya de pescar. Després d’observar-lo una bona estona, se li acosta un que -pensant seguir la broma- li diu:  - “Què? Piquen?”  I el pescador li respon:  - “Sí, tu ets el que fa cinc aquest matí!”  No fa gràcia, ja ho sé.  En fi, això és només per fer-nos una idea de la baixa -per no dir nul·la- cultura política, democràtica i en general, que tenim els ciutadans d’aquest país. País que, en aquest cas, també hi incloc la comunitat autònoma de règim comú catalana. Vaja, dit d'altra manera, que ens creiem molt llestos i realment som força estúpids i ens prenen el pèl cada dia un xic més (el poc que ja ens queda, és clar).

Fa unes setmanes, una senzilla pregunta em va fer reflexionar molt. I penso que val la pena que tots hi reflexionem una mica. Com diu el títol, el motiu de l’entrada és el preu del coneixement. No vull dir el que ens costa, sinó el valor que hauríem de pagar. A la conclusió generalitzada a la que he arribat és que el coneixement no mecànic val menys que el mecànic. O, dit d’altra manera, el coneixement sobre eines, val més que el sense eines. Un parell d’exemples. Imagineu que heu de pintar el vostre habitatge i teniu un amic pintor. Després de proposar-li que us el pinti, automàticament i, segurament, li direu: “m’ho faràs bé de preu, oi? A preu d’amic”. No entrem a valorar el preu d’amic, sinó el fet que doneu per suposat que alguna cosa li pagareu per la feina. Cert? He dit generalitzant. Clar, el fet que el vostre pintor necessiti eines, això fa que sigui més treball que les que no en necessiten. Segon exemple, imagineu que voleu fer una petita inversió a una entitat bancària ...

Dimarts va ser un dia molt dur. Econòmicament també. Les borses es van enfonsar. Ahir, es van recuperar lleugerament. No van recuperar el que havien perdut però, si més no, van créixer una mica. I és que és evident que Espanya s’enfonsa. Les comparacions sempre són odioses i, venint del Parlament, també ingenioses i originals . Segons Herrera, això és el Titànic; bonica comparació tenint en compte que fa 100 anys que es va enfonsar. Segons Bertran, és el Costa Concòrdia.  Reflexionant-hi, ambdues comparacions són prou bones. El Titànic, va voler córrer més del que podia córrer, ple de gent ostentosa, començant pel mecenes que volia demostrar que, si ho actualitzem a data d’avui, diríem que volia estar a la Champions League de l’economia. Pel Costa Concòrdia, si fa no fa. Presumptament, el capità volia anar a saludar la parròquia amb aquella fanfarroneria. Doncs apa, aquí en teniu el resultat. 

No és pas la primera vegada que faig ús del passat per buscar respostes al present i veure un millor futur. Tampoc és la primera, ni segurament la darrera ocasió, que faig ús de Plató. Sempre dic que la filosofia em va canviar la vida mentre cursava 3er de BUP; de fet, em va agradar tant que vaig decidir que, tot i ser de les poques que vaig aprovar aquell any, repetir-la l’any següent. D’altra banda, darrerament, he sentit més curiositat i necessitat de llegir Plató.  I és que era típic a la filosofia política grega el parlar del govern d’un, el govern de pocs i el govern de tots. Val la pena recordar-los, com també una mica la filosofia de Plató, i analitzar-los en el context actual. Ja avanço que els que tenen prejudicis no cal que segueixin perquè el que ve no és, precisament, políticament correcte.