La independència no és l'objectiu

Amb aquesta entrada intentaré capgirar el concepte d’independència. Fa setmanes, després de parlar amb un bon compatriota que viu i treballa a l’estranger, se’m van obrir els ulls. I, ho escric sense equivocar-me: la independència no és l’objectiu; repeteixo per si algú es pensa que m’he equivocat: la independència no és l’objectiu. No s’ha de veure com a tal. “Ep! En Carles s’ha tornat boig! Què diu ara!”. Anem a pams... Unes línies per intentar explicar-me i al final deixeu un comentari si ho creieu convenient.

No descobriré ara que hi ha gent que té cert recel al concepte estat propi, sobirania, independència... res més lluny de la realitat. En molts col·lectius, fins i tot es desaconsella directament emprar segons quins termes perquè són agressius o massa durs i s’associen a guerres, flaqueses, radicalitat... Coses que més aviat -desenganyem-nos- no inviten a que la gent pugi al carro. En d’altres ocasions, la independència es ven com una cosa dels catalans i excloent de la resta. Hem de canviar aquest tarannà; si volem arribar més lluny i ser més, és necessari. La independència ha de deixar de ser l’objectiu.

Ha de deixar de ser l’objectiu per ser, senzillament i única, l’eina. Una eina per utilitzar per uns fins o uns objectius. Quins? El benestar i la prosperitat. No trobeu que són termes més agradables, gens excloents i gens radicals? Feu-ne la prova. Amb gent que conegueu (o atureu pel carrer; vosaltres mateixos) els demaneu si volen la independència. Per sort, cada dia són més. I llavors pregunteu si volen més benestar i prosperitat. Estic segur que el percentatge de gent que vol més benestar i prosperitat, és major que el que desitja la independència. Possiblement cada dia són un més a prop l’un de l’altre però, avui, el cert, és que disten.

I si ens posem d’acord en que tots volem més benestar i més prosperitat per nosaltres i pels nostres fills, ja tenim part de la feina feta. Però no és tota. Ara cal convèncer-los que l’eina que en portarà a aquests objectius, és la independència. Però sols això, una eina; sense més. No sé si m’explico. Cal restar la importància i/o el dramatisme que li donen alguns. Per tots aquells que veuen amb recel la independència, cal fer-los veure que, això de la independència, és un mal menor i que, més enllà dels sentiments i ideologies, a tots ens uneix un mateix fi: els esmentats anteriorment. La vida n’és plena d’exemples d’aquests. La gent està en contra que es matin animals però, si és el preu que s’ha de pagar per menjar carn... A molta gent no li agrada haver de treballar però, si és el que s’ha de fer per viure... Vosaltres mateixos trobareu exemples millors. Petits sacrificis per un objectiu major.

Aquesta seria la tàctica per aquells que no veuen amb bons ulls la independència. Fer-los veure que, en el fons i per estrany que pugui semblar, compartim els mateixos desitjos i objectius. Fer-los entendre que, per assolir els objectius comuns de tothom -tothom!- cal pagar un peatge, fer algun sacrifici; ja se sap, qui quelcom vol, quelcom li costa. Obrir-los els ulls i fer-los comprendre que la independència no és l’objectiu dels catalans, sinó senzillament l’eina dels catalans; d’altres nacions en tindran d’altres. Un cop assolim els objectius, com tota eina, la desarem i llestos. No cal compartir la voluntat i l’anhel de la independència; el que cal compartir és allò que tenim en comú i potenciar-ho. La independència no és el final de trajecte com creuen alguns, sinó el medi que ens hi porta.

Comentaris