Solitud

Si m’ho permeteu, avui toca una entrada si més no estranya. És un poti-poti de sentiments, sensacions, astrologia, records, desitjos, esperança, medicina... Una mica de tot i no massa de res que ni tant sols sé per on començar. Algú em diria: “pel principi”, però, on és el principi?

Tothom coneix el terme de catalanofòbia, oi? Doncs m’acaba de venir al cap un altre terme: catalunyitis: patiment pel teu país; en el meu cas, Catalunya. No hi puc fer més. Pateixo. Els que hagin vist la pel·lícula The Green Mile entendran de què va la història. Pels que no l’hagin vist, un parell de coses: 1) us la recomano i 2) va d’una persona que sent el que passa al món i en pateix les conseqüències; quan hi ha alguna maldat, assassinat o el que sigui, ho sent en la pròpia carn. Doncs, salvant algunes distàncies, em passa més o menys el mateix. Sóc un enamorat del meu país i me’l sento meu. I per tot plegat pateixo.

Aleshores és quan decideixes fer alguna cosa per Catalunya. Però qualsevol cosa que facis sempre és poc. I, encara pitjor, t’agradaria que d’altres sentissin més o menys el mateix i fessin coses per tal que tu mateix veiessis que demostren voler treballar per la causa comuna. D’aquí la frase tant escaient als catalans de “aixequem-nos i aneu-hi”. Per poc que sapiguem de pronoms, haureu vist que ‘aixequem-nos’ és primera persona del plural (nosaltres), mentre que ‘aneu-hi’ és segona persona del plural (vosaltres). Crec que defineix força l’actitud de molts catalans. Total, que costa trobar i relacionar-se amb gent de la teva generació que tingui i comparteixi les mateixes inquietuds polítiques.

Dit això, recordar l’entrada de fa setmanes on cercava el meu espai polític. Alguna cosa no va bé i el que diuen que és, realment no és i està lluny de ser. No sé per quina raó, sovint em sento incomprès. Ja ho diuen que els aquari som així (d’aquí el poti-poti referent a l’astrologia). Aquí teniu un fragment del llibre de Lina Goodman: “Sobre la gente de Urano se cierne una forma peculiar de aislamiento, que hace que muchas veces la humanidad no les comprenda; esto se debe a que la humanidad no ha comprendido aun la utopía acuariana. Como el Aguador vive en el futuro y solo vuelve brevemente al presente, a las almas mas mundanas puede parecerles simplemente despistado y, puesto que el lo percibe, esto acentúa su sensación de aislamiento. Pero el hecho de que otros no puedan seguirle el paso no es, en su opinión, motivo para retroceder, de manera que sigue vagando solitario entre las nubes, mientras nosotros, los simples mortales, nos preguntamos que andará haciendo por allí”. Trist, però cert. I quan menys retrocedeixes, més lluny estàs de la resta.

I, finalment, per descriure aquesta situació, recupero un poema que vaig escriure fa uns 10 anys quan vaig intentar descriure la solitud. Fa així:

Lluny de la brillantor que donava la vida,
dins d’un bosc tenebrós,
rodejat per la negra i amarga foscor i,
controlat pel silenci,
s’hi trobava tot atemorit i empobrit.

Arbres i més arbres com a rostres desconeguts.
Aquells visatges pàl·lids,
que arribaven fins més enllà d’on li arribava la vista,
li conquistaven els tristos ulls,
li encongien el cor,
li feien tremolar les mans,
i el feien llagrimejar malenconiosament.

Cridava i cridava,
sense que ningú el pogués sentir;
ni molt menys escoltar i comprendre.
Els esglais que usurpaven,
i irrompien la poderosa mudesa del flàccid ambient,
queien desplomats en un profund pou negre atapeït de nostàlgia.

Ni tan sols algú a qui mirar,
algú a qui imaginar-se,
algú per fer-se companyia;
alguna cosa per entretenir-se.

Desviava l’esguard cap a les arrugades mans,
i restaven buides.
Aixecava la mirada cap al cel i,
lluny de cercar-hi els fúlgids estels,
es reencontrava amb aquelles branques seques,
algunes mortes;
es trobava sol.

Així estem. Patint pel meu país però sense trobar la manera de fer quelcom per a ell. I el que encara em sembla més trist: tenint la sensació que ni es valora el poc que es pugui fer, ni es motiva per tal que es faci, ni es té la sensació que estem en un punt històric que no val a badar i cal fer les coses bé. “Aixequem-nos, aneu-hi i quan sigui l’hora de la foto ja vindré”. L’estudi és ple de gent i pocs al camp de batalla.

Comentaris