Apunts d'esperanto: els pronoms (6/9)

Avui parlem dels pronoms, els mots que substitueixen els noms (substantiu). En esperanto hi ha pronoms de diferents classes: personals, reflexius, indefinits, possessius, possessius-reflexius, i els anomenats mots pronominals (que equivalen als pronoms demostratius i indefinits de la nostra llengua). Així mateix, els pronoms, com els substantius, poden ser subjecte de l’oració (i no acabarien en n); complement directe (i sí acabarien en n), i complements d’altra mena (i són precedits d’una preposició).

Comencem pels més fàcils, que són els pronoms personals. Començant per la primera persona del singular i acabant per la tercera del plural, són els següents: mi (jo); ci (tu), tot i que pràcticament està en desús; vi (vós, o vostè), que realment s’utilitza en lloc del ci; li (ell); ŝi (ella); ĝi (neutre, per a les coses que no tenen sexe i animals, i en català continuem referint-nos-hi com ell o ella); ni (nosaltres); vi (vosaltres o vostès), i ili (ells i elles). Seguint amb la facilitat de l’esperanto, en el moment que un sap els pronoms personals en nominatiu, automàticament un coneix els pronoms personals en acusatiu, cosa que es fa tan sols afegint-los la lletra ena com a sufix: min (me, m’, ’m); vin (us, -vos); lin (-lo, el, l’, ’l); ŝin (la, l’); ĝin (-lo, la, el, ’l); nin (-nos, ens, ’ns); vin (us, -vos), i ilin (-los, les, els ’ls). Tenint en compte que la conjugació dels verbs és la mateixa per a totes les persones del singular i plural, és de notar que no es pot ometre el pronom personal en les oracions. Tan sols hi ha el costum (mer costum i en cap cas obligació) de suprimir el pronom personal vi en mode imperatiu: mi kantu (jo canti), kantu (canteu), li kantu (ell canti). Finalment, els verbs impersonals, aquells que no van referits a ningú en concret, no van precedits de pronoms. Per exemple, pluvas ne neĝas (plou, no neva).

Apugem ara una mica el llistó i parlem del pronom reflexiu, que en esperanto és si: s’utilitza només per a la tercera persona, ja sigui en singular o plural: li diris al si (ell es digué); ŝi diris al si (ella es digué); ili diris al si (ells o elles es digueren), i al si mem (a si mateix). El cas és aplicable en tots els substantius: la profesoro diris al si (el professor es digué). En canvi, en les primeres i segons persones del singular i plural cal escriure o dir el pronom personal tal qual: mi diras al mi (jo em dic (a mi)); vi diras al vi (vós us dieu (a vosaltres)), i ni diras al ni (nosaltres ens diem (a nosaltres)). Finalment, quan el pronom reflexiu si es troba en cas acusatiu, pren la terminació n: li movis sin (ell es mogué); ŝi vestis sin (ella es vestí), o ili rigardis sin (ells es miraren). Noteu que en aquests casos, l’acció és a si mateix, i és diferent de li movis lin (ell el mogué); ŝi vestis ŝin (ella la vestí), o ili rigardis ilin (ells els miraren). El pronom reflexiu mai pot ser subjecte de l’oració.

En esperanto també existeix el pronom indefinit, que no és altre que oni, que ho traduiríem per tothom, es, s’. Per exemple, oni diras (tothom diu), oni kredas (tothom creu o es creu). De la mateixa manera que els pronoms de tercera persona, el pronom indefinit oni, admet el reflexiu si: oni imagas al si (tothom s’imagina).

Pel que fa als pronoms possessius, també són molt simples de construir. Senzillament, és el pronom personal afegint la terminació a: mia (mon, ma, meu, meva); via (vostre, vostra); lia (son, sa, seu, seva); ŝia (son, sa, seu, seva); ĝia (son, sa, seu, seva); nia (nostre, nostra); via (vostre, vostra), i ilia (seus). En qualsevol dels casos, fan el plural amb j (com vàrem veure), i prenen n en el cas acusatiu: viaj ĉapeloj (els vostres barrets), o ni havas niajn principojn (nosaltres tenim els nostres principis).

Seguim amb el possessiu-reflexiu sia. La lògica és com segueix: si el pronom reflexiu és si, i els possessius terminen en a, el possessiu-reflexiu és, doncs, sia. Aquest pronom s’utilitza només per a la tercera persona, ja sigui en singular o plural: li estas kun sia amiko (ell és amb el seu amic); ŝi estas kun sia amiko (ella és amb el seu amic), i ili estas kun sia amiko (ells són amb llur amic). En canvi, les primera i segona persona, es fan amb els possessius normals: mi estas kun mia amiko (jo soc amb el meu amic); ni estas kun mia amiko (nosaltres som amb el nostre amic), i vi estas kun via amiko (vosaltres sou amb el vostre amic). Noteu la diferència entre el possessiu-reflexiu i el possessiu: li estas kun sia amiko (ell és amb el seu amic), i li estas kun lia amiko (ell és amb l’ami d’ell). Per dir-ho d’alguna manera, el possessiu-reflexiu generalment fa referència al si mateix, mentre que el possessiu fa referència a un altri: ŝi estas kun sia amiko (ella és amb el seu amic), i ŝi estas kun ŝia amiko (ella és amb l’amic d’ella). En qualsevol dels casos, també fa el plural amb la j, i pren n en cas acusatiu: ŝi estas kun siaj amikoj (ella és amb els seus amics), i ŝi amos sian amikon (ella estimarà el seu amic). El pronom reflexiu-possessiu mai pot ser subjecte de l’oració.

Finalment, parlem dels mots pronominals. Aquests mots es formen de la mateixa manera que els cinc mots adverbials que vàrem veure fa unes entrades enrere. També el que vàrem dir en aquell cas és extrapolable en aquest. Les quatre terminacions pels substantius (cosa), pronoms o adjectius (persona), adjectivats (mena) i genitius (possessió) són: io (quelcom, res (alguna cosa)), iu (ningú, algú, algun, alguna (alguna persona)), ia (alguna, cap (alguna mena de)), i ies (de ningú, d’algú). Partint d’aquesta regla bàsica, si davant de cada partícula hi posem la lletra t, el mot adquireix un caràcter determinatiu: tio (allò (aquella cosa)), tiu (aquell, aquella (aquella persona)), tia (tal (aquesta, aquella mena de)), i ties (d’aquest, d’aquell (amb els seus femenins i plurals respectius)). Si davant de cada partícula hi posem la lletra k, el mot adquireix un caràcter relatiu o interrogatiu: kio (què (la qual cosa)), kiu (qui, el qual, la qual), kia (quina, quina (quina mena de)), i kies (de qui, del qual, de la qual, dels quals, de les quals). Si davant de cada partícula hi posem la lletra ĉ, el mot adquireix un caràcter universal: ĉio (tot (tota cosa)), ĉiu (cada, cadascú, cada u, cada una (tota persona)), ĉia (cada (tota mena de)), i ĉies (de totes, de totes). Finalment, si davant de cada partícula hi posem la partícula nen, el mot adquireix un caràcter negatiu: nenio (no res (cap cosa)), neniu (ningú, cap (cap persona)), nenia (cap, no cap (cap mena de)), i nenies (de ningú).

En resum:

Partícules: io (quelcom, res (alguna cosa)), iu (ningú, algú, algun, alguna (alguna persona)), ia (alguna, cap (alguna mena de)), i ies (de ningú, d’algú). 

Caràcter determinatiu: tio (allò (aquella cosa)), tiu (aquell, aquella (aquella persona)), tia (tal (aquesta, aquella mena de)), i ties (d’aquest, d’aquell (amb els seus femenins i plurals respectius)). 

Caràcter relatiu o interrogatiu: kio (què (la qual cosa)), kiu (qui, el qual, la qual), kia (quina, quina (quina mena de)), i kies (de qui, del qual, de la qual, dels quals, de les quals). 

Caràcter universal: ĉio (tot (tota cosa)), ĉiu (cada, cadascú, cada u, cada una (tota persona)), ĉia (cada (tota mena de)), i ĉies (de totes, de totes). 

Caràcter negatiu: nenio (no res (cap cosa)), neniu (ningú, cap (cap persona)), nenia (cap, no cap (cap mena de)), i nenies (de ningú).

Naturalment, si ho trobeu complicat, sempre els podeu, simplement, memoritzar tots.

Per acabar avui aquesta extensa entrada dedicada als pronoms, apuntem dues partícules més. En primer lloc l’aproximativa ĉi, que aplicada als pronoms tiu i tio (tiu ĉi i tio ĉi, o en ordre invers), els converteix de aquell a aquest, i de allò a això. En segon lloc, la que s’utilitza per indicar indiferència: ajn: iu ajn (qualsevol); io ajn (qualsevol cosa); kiu ajn (sigui qui sigui que); iel ajn (de qualsevol manera), i kiel ajn (sigui com sigui que).