Carles Costa i Muntadas

Els bascos són una gent excepcional. Molta gent critica que van a la seva, però jo els defenso. D’ençà de molts anys, per a mi, són un bon exemple a seguir en moltes coses (i no amb d’altres, com és obvi). D’antuvi és un poble respectat tot i que, com nosaltres, han intentat fer-lo desaparèixer en comptades ocasions. És un poble singular i diferent. Compartim molts trets que ens diferencia de la resta de comunitats autònomes de règim comú que, avui i per desgràcia nostra, formen part de l’estat espanyol. En primer lloc, la llengua: l’euskara. Allí, com aquí, parlen una altra llengua. L’euskara és l’idioma més antic d’Europa amb uns 4000 anys. És el primitiu de la zona, no es té constància que abans de l’euskara s’hi parlés quelcom diferent i es desconeix si té parents. La llengua basca és l’única llengua pre-indoeuropea de Europa. L’entrada a Europa de les tribus indoeuropees se situa a principis del segon mil·lenni abans de Crist, més o menys a l’edat del bronze. Quasi totes les ...

Doncs això mateix, cerco el meu espai polític. Fa dies que hi dono voltes i, finalment, crec que ha arribat el moment de buscar quatre compatriotes per formar la nostra pròpia organització independentista. Naixerem amb la convicció de ser els millors i, llunys de competir amb les organitzacions espanyolistes combatrem feroçment per fer-nos un lloc entre Reagrupament, Omnium cultural, Sobirania i progrés, Sobirania i justícia, Plataforma pel dret a decidir, Assemblea Nacional Catalana, Unitat Nacional Catalana, Catalunya Acció, 10Mil, Cercle d'Estudis Sobiranistes, Cercle Català de Negocis, El matí, CiU, E(RC), SCI, Associació de municipis independentistes, Ara o mai, Identitat Catalana i d’altres que segur que em deixo. Ens direm.... Desunits per la Independència (DxI). Crec que fins i tot sona bé: “de parir”; crear, fer néixer. Serem el futur. M’hauria d’assessorar però, crec que només ens fa falta un president, un tresorer i un secretari. Si fóssim molta gent hauríem d’escin...

De tant en tant val la pena aturar-se, mirar el nostre entorn, mirar el que deixem al darrera i fixar un objectiu al davant per assolir-lo. És un exercici que caldria que féssim sovint i que serveix per veure d’on venim, on som i on anem. Diuen que quan camines per un lloc on no hi ha punts de referència, és millor traçar una corda o un bastó per intentar anar seguint una recta i evitar donar voltes sobre el mateix lloc. I aquesta és una de les reflexions que he fet aquest setembre. Mirant què deixem enrere, on som i quin objectiu tenim al davant. Us convido a fer l’exercici.

“Noè va salvar del diluvi animals de totes les espècies. Els que pateixen la síndrome de Noè, i també els acumulen a casa, no els salven, els condemnen”. Aquesta és la llegenda que llegim sota el títol “Síndrome de Noè” de la revista Presència de la setmana del 9 al 15 de setembre. Tot plegat m’ha fet recordar d’unes reflexions que vàrem tenir a l’assignatura de filosofia quan jo estudiava BUP fa... Fa temps. El raonament venia a causa de la discussió de si quan una mare procurava i protegia pel seu fill, era un acte altruista o egoista. A primera instància tothom dirà que és un acte altruista. Fins un cert punt, hi estic d’acord. És evident que tots els pares volen el millor pels seus fills; també que els volen protegir  (o quasi tots; sempre n’hi ha que més valdria que no haguessin sigut mai pares!). Però on és la línia roja? Aquella delicada línia que separa la protecció de la sobreprotecció i la línia -potser encara més fina- que separa l’altruisme de l’egoi...

La campanya electoral per les eleccions espanyoles ja ha començat i ningú ha avisat. Estic indignat! Indignadíssim! Això s’avisa. Cal estar preparats per aquestes coses. Què dieu? Que la campanya només dura 15 dies i són els previs a la gran festa de la democràcia ? No home, no! Això era abans! Això era quan encara no ens prenien el pèl tant descaradament. De fet, ja fa dies que m’ho ensumava però, crec que ja es pot dir que s’ha donat el tret de sortida. Preneu mesures contra l’alopècia si no us voleu quedar sense cabells. Avui el PSOE ha escollit la seva candidata per Barcelona. Ha sigut Carmen Chacón. Sorpresa! És aquella noia que va aparèixer fa uns quatre anys per fer una campanya electoral i llavors ha estat desapareguda 4 anys més fins ara. Representant Catalunya (des de la vessant socialista), ha estat tot aquest temps fora d’ella, havent jurat una constitució espanyola per poder exercir de ministra de defensa i dirigir uns forces armades que arribat un dia i, segons l’art...

I després de l’exitosa entrada sobre el gintònic , arriba la dedicada al cafè. No crec que tingui tant èxit com l’anterior, però és igual. No vull parlar de les propietats del cafè perquè la xarxa en va plena i a saber quines són certes i quines no. De totes maneres, a tall orientatiu, podem trobar que el cafè és analgèsic, antidiabètic, antineoplàstic, cardioprotector i laxant/diürètic. Que més o menys traduït, significa que és beneficiós per omplir-te d’energia, disminuir el risc de càncer, Parkinson, diabetis, cirrosis, Alzheimer, depressió i mal de cap. També millora l’asma i les al·lèrgies, desperta el sentit d’alerta, evita coagulacions sanguínies i és un excel·lent font de potassi, magnesi i fluor. I, què coi!, És bo de gust. Com tot, en la seva justa mesura. Diuen que un parell o tres de tasses màxim al dia.

Respondre aquesta pregunta, no és fàcil. Pau Casals ho va provar en una intervenció magistral a la seu de les Nacions Unides ; enguany en fan 40 anys. També ho va provar -de manera molt diferent- Miquel Calçada en aquest altre vídeo . Però aquests dies de Diada, tothom s’omple la boca -més que durant la resta de l’any- parlant del país per referir-se a Catalunya. Fins i tot Josep Pedrerol fa uns dies ho defensava a …. Intereconomía! Deia que a Catalunya, quan algú parlava de país, es referia a la comunitat autònoma de Catalunya; és a dir, venia a dir que és un eufemisme.