Els bascos

Els bascos són una gent excepcional. Molta gent critica que van a la seva, però jo els defenso. D’ençà de molts anys, per a mi, són un bon exemple a seguir en moltes coses (i no amb d’altres, com és obvi). D’antuvi és un poble respectat tot i que, com nosaltres, han intentat fer-lo desaparèixer en comptades ocasions. És un poble singular i diferent. Compartim molts trets que ens diferencia de la resta de comunitats autònomes de règim comú que, avui i per desgràcia nostra, formen part de l’estat espanyol.

En primer lloc, la llengua: l’euskara. Allí, com aquí, parlen una altra llengua. L’euskara és l’idioma més antic d’Europa amb uns 4000 anys. És el primitiu de la zona, no es té constància que abans de l’euskara s’hi parlés quelcom diferent i es desconeix si té parents. La llengua basca és l’única llengua pre-indoeuropea de Europa. L’entrada a Europa de les tribus indoeuropees se situa a principis del segon mil·lenni abans de Crist, més o menys a l’edat del bronze. Quasi totes les llengües actuals descendeixen d’aquest tronc indoeuropeu o d’altres grans branques com les llatines, germàniques, esclaves.

No arreu d’Euskal Herria es parla l’euskara. On més es parla és a les províncies de la Baixa Navarra, Guipúscoa, Lapurdi i Zuberoa; zones com a Àlaba, Navarra i Biscaia és menys comú, tot i que darrerament ha crescut el seu ús. El basc va anar seguint el seu curs normal fins al segle XVIII, quan va començar a retrocedir. Primerament va ser fruit natural, però a partir de l’entrada de la dinastia del Àustries primer, i més tard amb l’entrada de Felip V de Borbó, es va anar accelerant per fer de la llengua espanyola única a tot el territori espanyol. Per no dir també que durant l’època franquista es perseguia i fins i tot es prohibia noms bascs com Iñaki, Kepa, Koldobika i d’altres que tinguessin un significat “separatista”. Tot plegat us sonarà familiar.

Un dels mitjans pel qual la llengua basca ha sobreviscut, a part d’una televisió íntegrament basca, algunes ràdios i alguns diaris i revistes, ha estat la implantació de les ikastoles primerament al País Basc del nord i llavors al del sud. Les ikastoles són escoles on es s’implanten les matèries amb euskara. Quasi mai han rebut el suport dels governs francesos i espanyols sinó que han estat impulsades de la mà de persones anònimes i amb afany per conservar la llengua autòctona. Actualment hi ha tres nivells d’escolarització pública en funció del percentatge d’utilització de llengua euskara i espanyola.

En segon lloc, el territori. Avui en dia i, en clau més aviat nacionalista, les paraules Euskal Herria s’utilitzen en llengua basca per designar les sis províncies que en formen part: Guipuzkoa, Bizkaia, Araba, Nafarroa, Lapurdi i Zuberoa. En aquest punt cal matisar el fet que, si bé Lapurdi i Zuberoa són íntegrament dins el territori francès, Nafarroa té una part dins del territori espanyol i un altre dins del francès; és per això que hi ha qui diu que són sis o set províncies les que formen Euskal Herria. Aquest tret també és molt semblant al nostre. Nosaltres també tenim una part de Catalunya en territori francès; és la mal anomenada Catalunya Nord. I dic mal anomenada, perquè en anomenar-la nord, implica que n’hi ha una de sud; és a dir, dues. I Catalunya hauria de tornar a ser una “rica i plena”. Tranquils, no m’oblido de la Franja, País Valencià i Illes Balears però, em centro més amb Catalunya que no pas Països Catalans.

Més similituds amb nosaltres és la reivindicació nacional. Vivim camins paral·lels -que no units- amb desig que desemboquin en un immens oceà anomenat llibertat. Els camins per seguir-los, com us deia, a vegades no han sigut els mateixos. Allí sempre han sigut més del parer que la gent parlant no s’entén i s’entén més a base de bufetades; en alguns casos els ha donat els seus fruits. Aquí som al revés. Creiem que parlant la gent s’entén, tot i que nosaltres mateixos, només aprenem a base de bufetades. Trist, però cert.

I lamento quan des d’aquí, se’ls recriminin que van a la seva. I és clar. Nosaltres hauríem de fer el mateix. Compartim un desig i un objectiu, però no cal que compartim un mètode. Ells, com haurien de fer els nostres polítics, vetllen pels seus i pensant amb els seus; al cap i a la fi, els seus polítics representen els bascos, que per això els han votat. Penso que, en molts sentits, més que criticar-los, els polítics d’aquí n’haurien de prendre nota. I el cas més recent és el concepte d’unitat. Ells sí que ho han entès a la perfecció. Ells han entès que el primer és l’eix nacional i n’han sortit victoriosos.

Veurem com evoluciona tot plegat amb els anys. Admiro la seva fermesa, convicció i tenacitat. També el seu caràcter. Gent de país i pel seu país. Enamorats del seu país. A diferència dels catalans, ells no són comerciants i no es venen al millor postor ni es rebaixen a res ni ningú. Hi ha qui diu que, de fet, a la Gàl·lia que volien esborrar els romans, hi havia bascos. Un gran país -sens dubte- que ho tenen clar: Non gogoa han zangoa. Tan de bo els desitjos, als dos, se’ns facin realitat ben aviat.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada