En quin punt som

De tant en tant val la pena aturar-se, mirar el nostre entorn, mirar el que deixem al darrera i fixar un objectiu al davant per assolir-lo. És un exercici que caldria que féssim sovint i que serveix per veure d’on venim, on som i on anem. Diuen que quan camines per un lloc on no hi ha punts de referència, és millor traçar una corda o un bastó per intentar anar seguint una recta i evitar donar voltes sobre el mateix lloc.

I aquesta és una de les reflexions que he fet aquest setembre. Mirant què deixem enrere, on som i quin objectiu tenim al davant. Us convido a fer l’exercici.

En primer lloc, què deixem enrere. Prement aquí podeu llegir el primer article que vaig publicar a la premsa comarcal; fou el 7 d’agost del 2009 a El 9 nou i portava per títol “La cançó de l’estiu”. L’acabava escrivint que ja feia 28 anys (ara ja 30) de l’Estatut de Sau i semblava, com aleshores, que els “tractats amb rostres pàl·lids només són paper mullat“. Touché. Aquest setembre també vaig poder llegir un reportatge a Presència sobre el minut 0 de l’espoli fiscal; corria el 1715 i el pobre protagonista (el que seria l’actual regidor) era de la bonica vila de Pardines.

Però aquest setembre també s’ha parlat de Pau Casals. Aquest any es commemora el seu discurs sublim a la seu de les Nacions Unides quan va rebre la medalla per la Pau. El seu discurs era, fa 40 anys: “... Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el perquè. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI tots les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França -aleshores Catalunya- per parla de pau, al segle XI....”

Com també, aquest setembre, ens ha deixat un dels darrers grans patriotes: Heribert Barrera. El primer president del Parlament restaurat i un home exemplar. Un patriota exemplar que va donar la seva vida pels seus ideals. Pel seu país.

Però no només això. Aquest setembre també fa dos anys de la consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt. A partir d’aquell moment, un reguitzell de municipis el van seguir; com les peces del dòmino, uns darrera els altres. També han fet 35 anys de la primera manifestació a Sant Boi d'un 11 de setembre; i 34 de la del milió. I n’hem fet més. El juliol va fer un any de la gran manifestació (diuen que també hi va anar un milió de persones) a favor d’encara no se sap ben bé què. Per mirar enrere i, més anecdòticament, també fa deu o vint anys de Sopa de Cabra i de Bola de Drac.

Després de fer un viatge el passat, podem fer l’exercici d’on som. Doncs, en molts d’aquests aspectes, al mateix lloc. Quasi 300 anys després continuem amb l’espoli. Fa quatre dies vàrem fer -equivocadament- un nou estatut(et) que no ens porta enlloc (si ens hi porta és en un moment anterior del que estàvem). Ja no queden patriotes com els que ens han deixat. Però això sí, ens continuem manifestant. Però el cert és que, com deia Pau Casals, Catalunya és una regió d’Espanya. Encara. Total, com a país, no hem avançat gaire. Tot i el que ens ha passat i, els catalans, què hem après? Sembla que res.

I tot plegat em porta a pensar en el futur. En l’objectiu. On anem? Alguns ho tenim clar però, vist els passos que hem fet al llarg de la història... Hi ha raons per ser pessimista, no? Què més ens ha de passar? Si som al mateix punt que fa desenes i centenars d’anys, alguna cosa devem haver fet malament els catalans, penso. No? Què fa que estiguem encallats al mateix punt? Francament, ens ho hauríem de fer mirar. Som un país estrany; molt estrany. I el més trist de tot, de la mateixa manera que per anar per la selva cal seguir una corda o un pal per seguir una trajectòria recta, ens cal quelcom per seguir i no continuar divagant fent cercles. Però què o qui? Doncs fàcil: Espanya és la selva, la declaració unilateral el fil a seguir.

Comentaris