Què és Catalunya?

Respondre aquesta pregunta, no és fàcil. Pau Casals ho va provar en una intervenció magistral a la seu de les Nacions Unides; enguany en fan 40 anys. També ho va provar -de manera molt diferent- Miquel Calçada en aquest altre vídeo.

Però aquests dies de Diada, tothom s’omple la boca -més que durant la resta de l’any- parlant del país per referir-se a Catalunya. Fins i tot Josep Pedrerol fa uns dies ho defensava a …. Intereconomía! Deia que a Catalunya, quan algú parlava de país, es referia a la comunitat autònoma de Catalunya; és a dir, venia a dir que és un eufemisme.

I el cert és que, personalment, em molesta força quan sento dirigents polítics referir-se a Catalunya com a país. Perquè -tristament- no ho és. I no és per culpa nostre. Perquè no ho demostrem. I, pitjor encara, molts dels que ho diuen, no crec ni que ho desitgin. Alguns que he sentit aquests dies a parlar de país ha estat en Duran i Lleida, Carme Chacón... Realment ofèn a la intel·ligència que aquesta gent parlin de país.

Catalunya serà moltes coses però, per desgràcia nostra, no som un país legalment ni, sovint, moralment. I parlar de país, sovint despista als navegants. Fem moltes coses de país, però no en som. Som una comunitat autònoma de règim comú. Sona lleig però, és el que som per la voluntat de tots els catalans. Ens creiem que podem tenir matrícules amb el CAT. Ens creiem que podem utilitzar la nostra llengua (el català per si algú encara en dubta) oficialment a Europa. També ens creiem que podem dirigir i prendre decisions sobre diners, immigració, fronteres i infraestructures. Fals. Tot fals. Perquè no disposem d’una Constitució, malgrat creguem que la nostra màxima llei i a la que hem de ser lleials és un estatu(et). I, tristament convé recordar-ho, un estatut és una llei orgànica espanyola que fan i desfan els espanyols; com totes les lleis orgàniques espanyoles.

En primer lloc, per esdevenir país i poder seure a les reunions de les Nacions Unides amb el nostre propi seient per defensar-nos, caldria un canvi de mentalitat. De la mateixa manera que en una adopció el pare és el que n’exerceix i no el que va posar l’espermatozoide, pel sol fer de dir que ets independentista no vol dir que ho siguis. Cal exercir-ne. Cal creure-s’ho. No n’hi ha prou en mostrar-ho; cal demostrar-ho.

Després del canvi de mentalitat, els opinadors i mitjans també haurien de fer un esforç per fer país. D’opinadors, cada dia n’hi ha més que estan a favor de la independència. Els mitjans... ja és un altre tema. Sap greu veure com la televisió pública de Catalunya, tot i parlar de nació, nacional i de país, no n’exerceix. Només cal veure’n els titulars i les notícies. No deu ser normal que aquells que s’omplin la boca de país, obrin telenotícies amb notícies del país veí. Tampoc deu ser normal que en la nostra diada nacional parin tanta atenció en la recent història d’un país, tenint en compte que la nostra és mil·lenària i, com a mínim, igual de tràgica. Tampoc deu ser normal que es parlin de pilots o jugadors del país veí per davant dels de casa. Fa uns dies deien que l’Alonso no sé què i, el català Alguersuari no sé que més. Que trist haver de puntualitzar el català i no haver de dir res sobre la nacionalitat d’Alonso. En qualsevol país normal, haurien dit que Alguersuari no sé què i l’espanyol Alonso no sé què més; com si hi hagués un alemany, haurien dit alemany.

Finalment, els empresaris. Per sort, cada dia semblen tenir-ho més clar. Sempre dic que les probabilitats d’èxit són més altes si tractes amb 7000 milions de clients que si ho fas amb 45. Novament, això, tot i parlar de país, no és de país. Un país aspira a competir amb el món, i no amb el veí.

Creia necessari recordar-ho. Catalunya, per desgràcia d’ella i nostra, no és un país malgrat molts en parlin. De totes maneres, ho seria si la majoria de catalans i catalanes així ho volguessin. Seguirem treballant per aconseguir-ho. Primer, cal saber on som i tenir clar on diem que volem anar. Llavors, aixecar-se i anar-hi. Anar-hi de veritat i fermament.