Carles Costa i Muntadas

La història d’Antoni Montserrat és de pel·lícula. Si us soc sincer, no entenc perquè encara ningú no l’ha portat al cinema. Durant la seva vida com a missioner va donar dues històries que de ben segur triomfarien a la gran pantalla. A ell si li atribueix el primer mapa de l’Himàlaia de la geografia universal. Mai ningú abans que ell havia cartografiat aquella zona. Ell ho va fer al segle XVI, sense més eines que un paper i un llapis. Fins al segle XIX ningú va poder superar la seva precisió. El mapa, d’una mida de poc més que una postal, descriu bona part de l’Índia, Pakistan, Afganistan i Tibet. El curiós del cas és que no fou descobert fins l’any 1906, uns tres-cents anys després d’acabar-lo.

Diria que sempre s’ha dit que Vic no fou terra de grans vivències, ni peregrinació, ni tampoc àmbit d’actuació de la Carme Sallés. Fins un cert punt, és relativament cert. A favor d’aquesta afirmació hi ha el fet que va marxar de Vic essent molt joveneta: tres anys i mig més petita que sant Miquel, per fer-se’n una idea. No obstant això, tinc el convenciment que el germen de la seva congregació es va gestar aquí, o més aviat fou conseqüència del que visqué o passà aquí. Des de ben petita, sempre, sempre va lluitar per la igualtat de la dona i per a la seva formació. Com deia, la seva família es va veure obligada a marxar a Manresa quan tenia vuit anys. Als quinze, la Carme va deixar l’escola i es va dedicar a ajudar a la seva mare en les tasques de la llar. En aquest context, segurament, ja apareixen les seves primeres reflexions en pro de la igualtat de la dona.

(1905, 26 de febrer). Ilustració Catalana (núm. 91, p. 2) | (1933, 17 de gener). Gazeta de Vich (núm. 4142, p. 1) A l’Eusebi Molera també se li podria dedicar una sessió sencera. Nosaltres només farem una breu pinzellada per diversos aspectes de la seva vida per adonar-nos de la magnitud de la figura a nivell internacional. Literalment, fou un home que va fer brillar part d’Amèrica. I si fem referència al sentit del gust, també la va endolcir i, segons com la va amargar. De seguida entendreu què vull dir. La primera feina que va fer Molera als EUA fou de dibuixant, destresa que havia adquirit a l’Escola Municipal de Dibuix a la que tota la vida hi va estar agraït. No obstant això, de seguida va passar al departament de ports i rius del cos d’Enginyers Militars dels EUA (1871). Aquí no s’hi va estar gaire i prompte el van passar al departament de fars de la costa del Pacífic. Aleshores hi havia la necessitat de construir fars ja que hi començaven a anar vaixells d’índole comercial...

© Thunderforest © OpenStreetMap contributors Igualment, a simple vista i sense més informació, hom podria dir que aquesta imatge tampoc té res a veure amb Vic. Hem començat per la Lluna i anem fent zoom a la Terra per anar desmentint que els vigatans som gent tancada. En aquest cas, ens situem a l’altra banda del món, just a San Francisco de Califòrnia. Aquesta línia que es veu en color blau és l’Alemany Boulevard. Seria la via homòloga al carrer de l’Arquebisbe Alemany de Vic. I, de fet, trobem diversos llocs per Califòrnia que fan honor a l’arquebisbe Alemany, el nostre compatrici: l’Archbishop Alemany Library de la Dominican University of San Rafael de San Rafael; l’Alemany Boulevard de San Francisco, i el carrer, la Bishop Alemany High School, la capella i la llibreria de Los Ángeles. I no fou només arquebisbe de Califòrnia, sinó el primer arquebisbe de Califòrnia. Josep Alemany ja tenia al cap ser missioner en el moment de fer-se dominic. La seva intenció era anar a les Illes Fili...

P199. Creative Commons Reconeixement i Compartir Igual 3.0 No adaptada Aquesta és una imatge que podríem pensar que no té res a veure amb Vic però en realitat sí que hi té molt a veure. Correspon a una municipalitat quebequesa d’uns 2500 habitants i que ocupa uns 563 km2 (entre la superfície de la Cerdanya i el Gironès, 546 km2 i 575 km2 respectivament): Saint-Michel-des-Saints. El nom no és casual. Porta el nom del nostre patró de la ciutat i, de fet, és en honor a ell mateix. El poble va ser fundat pel sacerdot Léandre Brassard el 1863 amb l’afany de colonitzar el nord del Quebec. Sant Miquel fou canonitzat el juny de l’any anterior i per això el va escollir patró i també com a topònim. Per cert, fou la primera glòria a la que al·ludia el canonge Collell. Així doncs, sant Miquel fou el primer vigatà a formar part de la Galeria de Vigatans il·lustres a l’any 1890, la nostra primera glòria. No el podia obviar, entre altres coses, perquè llegint sobre ell s’aprenen moltes coses i en rec...

La primera Glòria que he escollit és el Josep Pratdesaba i Portabella. Josep Pratdesaba podríem dir que és el nostre representant a l’estranger. No vull dir fora de Vic, ni fora de Catalunya, sinó molt més enllà. El seu cognom va situar-se més enllà de l’atmosfera, en territori lunar, d’aquí la imatge. El cràter Pratdesaba fou una realitat l’any 1957. Vingué de la mà de la Societat Astronòmica Lunar Internacional. L’origen, però, es remunta uns anys enrere. En la dècada dels anys 1940-1950 es van popularitzar els telescopis miralls gràcies al fet que qualitativament estaven bé i eren més econòmics que no pas els telescopis refractors. La popularització d’aquest tipus de telescopis, naturalment, va motivar l’interès de molta gent pel satèl·lit natural de la Terra i feu que molta gent comencés a fer-hi observacions. La Societat Astronòmica Lunar Internacional, fent bona la dita que més hi veuen quatre ulls que no pas dos, ja va néixer amb aquest propòsit l’any 1956: donar l’empenta a l’e...

Enguany fa poc més de 90 anys que es va publicar el llibre Laura a la Ciutat dels Sants de Miquel Llor. La novel·la va obtenir el premi Crexells l’any 1930 però no es va publicar fins la primavera de l’any 1931. (1931, 17 de març). La Veu de Catalunya (núm. 10.850, p. 6) Com sabeu, aquest llibre va tenir una gran repercussió, especialment a Vic, ja que d’alguna manera posava de manifest la manera de ser de la societat vigatana. Al meu entendre, se’ns definia com a persones desconfiades, carrinclones i especialment tancades. Avui m’agradaria parlar una mica d’això, de l’estigma que, segurament, ens vàrem guanyar a pols. No obstant, la intenció no és altra que trencar-lo i veure que vàrem recórrer món. De fet, veureu al llarg de l’exposició uns mapes on he marcat testimoniatges d’algunes de les figures que tractarem. Veurem al final de l’exposició si me n’hauré sortit o no.