Glòries Vigatanes: Josep Pratdesaba i Portabella

La primera Glòria que he escollit és el Josep Pratdesaba i Portabella. Josep Pratdesaba podríem dir que és el nostre representant a l’estranger. No vull dir fora de Vic, ni fora de Catalunya, sinó molt més enllà. El seu cognom va situar-se més enllà de l’atmosfera, en territori lunar, d’aquí la imatge.

El cràter Pratdesaba fou una realitat l’any 1957. Vingué de la mà de la Societat Astronòmica Lunar Internacional. L’origen, però, es remunta uns anys enrere. En la dècada dels anys 1940-1950 es van popularitzar els telescopis miralls gràcies al fet que qualitativament estaven bé i eren més econòmics que no pas els telescopis refractors. La popularització d’aquest tipus de telescopis, naturalment, va motivar l’interès de molta gent pel satèl·lit natural de la Terra i feu que molta gent comencés a fer-hi observacions. La Societat Astronòmica Lunar Internacional, fent bona la dita que més hi veuen quatre ulls que no pas dos, ja va néixer amb aquest propòsit l’any 1956: donar l’empenta a l’estudi de la Lluna. Els observadors professionals havien notat alguna raresa en la superfície de la Lluna i era un bon moment per estimular la col·laboració entre professionals i aficionats a fi de realitzar estudis minuciosos mitjançant plaques fotogràfiques o dibuixos. El secretari de la Sociedad Astronómica de España y América, el barceloní Antoni Paluzié Borrell, esdevingué el primer secretari. Tant Pratdesaba com altres, fruit de l’amistat i passió que els unia, també s’hi va associar.

Un dels estudis concrets que va potenciar la Societat Astronòmica Lunar Internacional fou el dels circs o cràters lunars que es veuen a l’horitzó de la Lluna, és a dir, en el límit visual que nosaltres en tenim. El fet que estiguin al límit visual, i a diferència dels que estan a la regió central, a aquests cràters no se’ls havia dedicat gaire atenció i requerien de més estudis. A conseqüència d’això mateix, els cràters no tenien cap nom i calia posar-los-en un. El secretari Paluzié va tenir la brillant idea de cercar uns quants candidats entre els seus col·legues. D’entre la llista proposada per Paluzié hi havia, precisament, el nom del Josep Pratdesaba entre altres. La proposta va ser acceptada i fou així com un cràter a la lluna va passar a ser conegut mundialment, i part de l’estranger si m’ho permeteu, com a cràter Pratdesaba. Val a dir que cap dels afortunats en va poder prendre possessió.

D’acord amb el Nomenclàtor de nomenclatura planetària aprovat per la Unió Astronòmica Internacional, creiem haver localitzat aquest cràter amb el nom actual de Brisbane, situat al sud-est de la lluna (49°12′S 68°46′E). Disposa de 44.32 quilòmetres de diàmetre i de cinc satèl·lits: els Brisbane E, H, X, Y i Z.

[Veure actualització posterior sobre el cràter Pratdesaba]

Les bones notícies no van durar gaire. A l’octubre d’aquell mateix any 1957 va començar l’era espacial, inaugurada pel llançament del primer Sputnik a l’entorn de la Terra. Aquest fou el tret de sortida perquè americans i russos combatessin per veure qui arribaria més lluny (metafòricament i literalment parlant). Al juliol de l’any següent, els americans van crear la NASA (National Aeronautics and Space Administration [‘Administració Nacional d'Aeronàutica i l'Espai’]). Una mesos més tard, pel gener del 1959, l’antiga URSS llançava la nau lunar Lunik I. Ja a partir de l’any 1960, els llançaments foren més regulars fins arribar al punt més àlgid del vint de juliol de l’any 1969, que és quan es va sentir la mítica frase de Neil Armstrong «aquest és un petit pas per a l'home, un gran salt per a la humanitat»: els astronautes Edwin Aldrin y Neil Armstrong van trepitjar per primera vegada la Lluna.

Pas previ al de la Lluna, mai millor dit, americans i russos van poder fotografiar-la per tot arreu i d’aquesta manera van poder-la cartografiar perfectament. Lògicament, la precisió que van obtenir amb aquells reconeixements va eclipsar, i molt, les tasques fetes amb telescopis des de la Terra. Aleshores, la Unió Astronòmica Internacional va donar el vistiplau als americans perquè poguessin (re)batejar la superfície lunar com més els plagués. La determinació fou clara: només respectarien la nomenclatura que havia atorgat l’astrònom Jan Heweliusz en la seva obra Selenographia de l’any 1674. Així doncs, Pratdesaba va perdre el seu cràter.

L’interès de Pratdesaba per l’astronomia va arribar-li quan tenia quinze anys. Més concretament, el vint-i-set de novembre. Aleshores es trobava a Barcelona i va poder veure la pluja de meteorits de l’any 1885, els Andromèdids. Val a dir que aquella pluja ens hauria impactat a tots nosaltres ja que contaren fins a 39.546 meteorits en quatre hores.

Les seves primeres observacions astronòmiques les va fer amb un senzills prismàtics que provablement va agafar de la botiga del seu pare. Amb fotos de la plaça Major dels anys vint del segle passat tirades des de davant la Casa Comella, es pot observar el rètol publicitari de l’establiment a la banda est de la plaça. Llavors ja va tenir uns prismàtics més potents, muntats damunt d’un trípode, i després ja pogué ser una petita ullera.

La cosa va anar evolucionant fins el 1909, que va estrenar el seu primer observatori. En fotos de la mateixa època, es pot veure una cúpula al sostre d’aquesta casa (casa Beuló), que correspon a aquest primer observatori. No era cap broma, sinó que, per fer-vos una idea, era similar a l’observatori de l’Ebre. Va estar actiu fins el 1916.

Aleshores, ja en segones núpcies, el seu sogre li va fer una petició un tan curiosa: li va proposar que ell, amb la seva muller anessin a viure a la casa que tenia al carrer de l’Escola. A l’oferta s’hi va afegir el pare de Josep Pratdesaba, i l’observatori. Així doncs, es van mudar tots quatre. L’observatori de la plaça es va traslladar al carrer de l’Escola. Que avui encara es pot observar des del carrer mateix. Haureu vist al carrer de l’Escola un semicercle amb uns dibuixos rars. Josep Pratdesaba va fer pintar l’exterior de la cúpula de color negre i a sobre del negre, distribuïts pels dotze fusos horaris (un rellotge), les dotze constel·lacions zodiacals a través de les quals el Sol es projecta en el seu recorregut anual a l’entorn de la Terra: ♈(Àries), ♉(Taure), ♊(Bessons), ♋ (Cranc), ♌ (Lleó), ♍ (Verge), ♎ (Balança), ♏ (Escorpí), ♐(Sagitari), ♑ (Capricorn), ♒ (Aquari), i ♓ (Peixos).

Fins aquí la breu història del vigatà que va tenir un cràter a la Lluna.

Testimoniatge de Josep Pratdesaba i Portabella:

© Thunderforest © OpenStreetMap contributors