Diari d’un monjo infiltrat (1/10)

El títol és enganyós. Com ho diu la mateixa paraula, un diari generalment s’escriu cada dia, i possiblement del dia. No pretén ser el cas. O sí. El que segueix serà el relat de tres dies i dues nits del cap de setmana del Mercat del Ram de Vic. Això és del 31/03 al 02/04. A banda d’això, naturalment parlar de monjo és una gosadia. Més aviat seria diari d’un postulant... però com que potser alguns no sabran què és, si hi poso monjo és més llaminer. Dit això, també assevero que les notes preses durant el cap de setmana, han estat corregides, ampliades i complementades per donar-li el format d’entrada pel bloc. Pretenc compartir l’experiència per si algú té pensat viure’n alguna de semblant, que tingui alguna referència.

Feia temps que tenia el desig de viure una experiència diferent. Temps ha ja desitjava anar a passar uns dies a un monestir. Sigui dit de passada que per alguns serà fàcil trobar-lo. Però no ha estat el meu cas. Segurament, el monestir per excel·lència a les nostres contrades sigui el de Montserrat. Ho vaig intentar. No obstant, la popularitat del monestir, cor de Catalunya, fa que anar-hi sigui realment difícil. Dit això, des del meu punt de vista també hi havia dos hàndicaps importants: 1) el tragí diari, i 2) el patrimoni arquitectònic.

Començant pel segon, és molt simple. Per a mi era condició necessària que el monestir tingués història: en buscava algun de romànic. Segurament en trobaríem uns quants a les nostres contrades, però després de fer les corresponents cerques, me n’he anat fora. Pel que fa al segon punt, també és molt senzill. Penso que quan vas a aquests llocs, generalment hi vas amb l’ànim de trencar la rutina del dia a dia, amb el desig de trobar la pau i el silenci que el dia a dia no et permet. A mi m’agrada dir que és per posar un pause a la vida. Per tant, quin sentit tindria, per exemple, anar a Montserrat o en algun altre monestir mediàtic o prop de la ciutat? Per a mi, cap ni un.

Així doncs, escric aquestes paraules manuscrites (així és, malgrat es llegeixi en digital, en realitat les vaig escriure a mà i això és una transcripció, correcció i ampliació) des del monestir de Leire, a tocar de la frontera entre Aragó i Navarra. El monestir està administrat per monjos benedictins, i la seva història comença per allí el segle X: el seu conjunt històric és romànic. A banda, el monestir es troba lluny de tot nucli poblacional, malgrat estigui a pocs quilòmetres d’una autovia. Així mateix, disposa d’hostatgeria externa i mixta, i la que realment m’interessava: la interna i en règim de clausura. Efectivament, escric aquestes paraules des del que serà la meva cel·la durant el cap de setmana. Finalment, i no per això menys important, la regla de Sant Benet diu, o ve a dir, que tothom és benvingut i s’ha de tractar com un germà més. El més rellevant d’aquesta directiu és, probablement, que compartirem espai a l’hora dels àpats, en silenci i mentre algú fa la lectura corresponent.