Dia Internacional de la Dona

En aquesta entrada soc conscient d’un parell de coses. La primera és que vaig una mica tard, però tampoc massa. I és que el passat diumenge es va celebrar el Dia Internacional de la Dona. Tanmateix, d’ençà que vaig decidir intentar tornar a escriure un cop per setmana, vaig decidir que publicaria l’entrada setmanal el dimarts. La segona és que si aquest bloc el llegís molta gent, tinc clar que les meves paraules es podran malinterpratar i es podria convertir en una espècie d’aquelles coses virals on algú comparteix la seva opinió i la resta de la xarxa el linxa. Així doncs, endavant.

En primer lloc, recordar el motiu pel qual se celebra el Dia Internacional de la Dona. El passat diumenge, Vilaweb ho recordava mitjançant una sèrie de piulets que va publicar El Museu d’Història de Catalunya. D’acord amb el mitjà «Els motius són diversos, però cal remuntar-se el 1857 a Nova York, quan un grup de treballadores del tèxtil van decidir protestar per les condicions laborals». Aquesta protesta es va produir el 8 de març de l’any 1857. Una altra data important fou la del vint-i-cinc de març de l’any 1911 quan hi va haver un incendi a la fàbrica Triangle Shirtwaist, on van morir 146 persones: 129 treballadores y 17 treballadors. Arran d’aquesta desgràcia, és quan van acabar d’esclatar les reivindicacions. Així doncs, l’any 1975, l’ONU va declarar el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona.

Dit això, jo personalment és un dia que no acabo d’entendre (aquí començarien les crítiques, però tampoc passa res) per tal com es duu a terme. Vagi per endavant la meva defensa de la dona i la més enèrgica defensa de la igualtat de gènere. I així ho entenc jo, igualtat de gènere. Els que em coneixen ho saben. I aquesta igualtat de gènere, personalment l’entenc com això mateix, una igualtat, i no pas una discriminació positiva o negativa cap a qualsevol d’ambdós generes (dic ambdós per ser clàssic, tampoc vull entrar en temes de transgèneres, dels quals també en defenso els drets i llibertats, com no podia ser d’altra manera). No obstant això, d’ençà d’uns anys cap aquí penso que s’ha convertit en una cosa que, en determinats casos, no acabo d’entendre ni compartir.

Per començar a parlar sobre aquesta (no) igualtat, tinc cap inconvenient a que hi hagi un dia dedicat a les dones? Déu me’n guard! Tanmateix, hi ha un dia dedicat als homes? No. Cal o el reclamo? Tampoc, Déu me’n guard! Però aquí comença la primera incoherència. Volem i reclamem normalitat quan conceptualment ja estem discriminant. Paradoxalment, ja s’està assenyalant/discriminant positivament el col·lectiu femení pel sol fet de ser femení. I, per què? Algunes diran que els homes són protagonistes tot l’any. Doncs hi ha uns quants homes que no ho pensem pas, i al final, tot plegat —almenys a mi personalment— ofèn perquè se’ns posa a tots en un mateix sac. Tanmateix, sí que hi ha el dia de la mare i el dia del pare, ambdós per igual i com entenc que ha de ser, a fi que tots dos progenitors tinguin el seu propi dia. Per tant, la primera conclusió és que si dediquem un dia a x i a y no, d’alguna manera ja estem discriminant en favor d’un i per tant discriminant l’altre. I si el que es busca és igualtat de gènere... [em] costa una mica d’entendre.

La segona cosa que no he entès mai i no crec que entengui per molt que m’ho expliquin, és el feminisme mal interpretat. Aquí crec que també tenim un problema... suposo i penso que lingüístic. No em posaré el barret de lingüista ni tampoc de filòleg però ambdues paraules tenen una base que identifica el gènere i una espècie de sufix que seria l’isme: feminisme, i masclisme, per referir-se al gènere femení i al gènere masculí respecticament. No obstant això, el diccionari no tracte pas ambdós conceptes de manera igual, sinó que un té connotació positiva i l’altra negativa. Diu quant al feminisme que és el «moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l'home». Jo hi afegiria molts més altres coses com la social, per exemple... però no és dia per enviar missatges a l’IEC. En canvi, el masclisme és l’«actitud que consisteix a atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones». Fixeu-vos que aquí és en tots els camps, mentre que el feminisme només contempla la igualtat política, econòmica i jurídica... En fi... Que no hi estic pas d’acord perquè hem de ser iguals en tots els àmbits: el feminisme per definició es queda curt.

Dit això, en col·lectius on regnen principalment les dones, s’escolta als homes? Se’ls escoltaria? Només ho pregunto, perquè ho ignoro completament. Penso, per exemple (dades de El País del 2018) en les senyores de la neteja (87,9%); les auxiliars d’infermeria (92,2%); les cuidadores a domicili (93,3%); les cuidadores de menors (94,4%); les mestres (96,7%), i les empleades domèstiques (97,7%). Convindria aquí defensar una paritat? Tindria sentit? Es fa? D’altres col·lectius majoritàriament de dones son professores de primària (76,4%); perruqueria i estètica (82,8%), o infermeres y parteres (84,5%). Les preguntes són les mateixes. En aquests casos, però, la societat promou i vetlla per la igualtat de gènere en algunes professions que majoritàriament les fan els homes, però no promou ni vetlla per la igualtat de gènere en professions regnades per dones. Jo... insisteixo, em sembla perfecte promoure i defensar els drets de cadascú i que tota persona pugui decidir com guanyar-se la vida, i que cadascú arribi on hagi d’arribar per mèrits propis. Pel cas que m’afecta, tant de bo hi hagués més dones enginyeres! El que no val, però, és que hi hagi paritat per paritat. Si les dones no volen ser llauneres o mecàniques, no se les pot pas obligar per intentar que al col·lectiu aquest hi hagi paritat! Com de ben segur les dones tenen molta més destresa en l’ensenyament i és completament normal que n’hi hagi més que no pas homes.

Tot amb tot, el que vull dir és que igualtat és igualtat. I això és el que defenso jo personalment. I penso que el 8M i el feminisme s’ha convertit en alguna altra cosa, i algunes de les feministes s’han convertit en una mena d’«actitud que consisteix a atribuir a les dones una superioritat de valors, en tots els camps, sobre els homes». I, naturalment, tampoc és n’hi ha de ser això. Vegeu el següent exemple, capturat a Vic el dotze de gener de l’any 2018 (convindria saber l'opinió del pobre menor d'aquí a uns anys):

Històricament i per desgràcia, encara queden homes de cromanyó. Però tampoc som al segle XX, i ni molt menys al segle XIX. Vull dir que —crec— bona part de la generació masculina actual o de la meva edat, ens creiem el tema de la igualtat i ens comença a sobtar que se’ns posi al mateix sac que els homes de cromanyó. Personalment, ha arribat un punt que ofèn, i al pas que anem, ves que algun no es giri la truita. Les feministes radicals diran que tan de bo, però la truita no s’ha de girar, sinó igualar. Ambdós gèneres valem per igual, ambdós gèneres tenim defectes i virtuts, i ambdós gèneres ens compensem, complementem i necessitem. Així de simple. Cada vegada més, la societat és més... normal no seria la paraula però ja ens entenem. No cal que el col·lectiu masculí en tot el seu conjunt de la present generació pagui la discriminació de gènere històrica. Del que es tracte, una vegada més, és d’igualar, i no pas de sobreposar un gènere per damunt de l’altre. D’alguna manera, reivindico la defensa de l’home.

Perquè arribats a aquest punt, existeix un terme pel qual es pugui definir un «moviment que té com a finalitat d'aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de l’home respecte a la dona»? Retornem als conceptes de feminisme i masclisme. Per què una dona feminista obté tots els reconeixements i no tenim un terme per identificar un home que lluiti per la igualtat del gènere masculí en segons quins àmbits. Cas que n’hi hagi algun, no podria pas dir orgullosament que és masclista, oi? Entre altres coses perquè per definició no ho és.

Per concloure, simplement una frase que em va venir el mateix diumenge: «Donar és important; tenir-se, tant o més». El que volia dir amb aquesta frase és que la dona, majoritàriament, es extremadament solidària, empàtica i altruista. Prenem com a referència les mares. Ho donen tot. Doncs això, donar és important, però tant o més és tenir-se a si mateixa. Qualsevol dia, no només el Dia Internacional de la Dona, és bo per recordar i constatar la importància del gènere femení. No només així, sinó que qualsevol dia, i no només un, és moment perquè les dones s’empoderin, s’estimin, i es dediquin el que s’hagin de dedicar que s’ho valen tot. Tanmateix, mai, discriminant el gènere masculí.