La Covid-19 (3)
El que es podria dir novetat, diria que no n’hi ha massa. I que pugui aportar jo personalment, tampoc. Més que repetir el que molts ja diuen, segurament aquesta entrada és per desfogar-se una mica o una espècie de pensament en veu alta. Desfogar-se en un sentit... no sabria com dir-ho... no en un to destructiu o pessimista, sinó més aviat de palesar la sensació que estic tenint d’ençà que ens vàrem confinar a casa o va començar tota aquesta pandèmia i ens ha tocat de prop.
Les conclusions més simples serien que estem vivint una situació a dues dimensions diferents. En ambdues és prou rara, i en cadascuna hi ha una enorme responsabilitat i una altra enorme irresponsabilitat respectivament. Anem a pams a veure si algú ho comparteix.
Quan dic que vivim en dues dimensions diferents, vull dir que sembla que vivim en universos paral·lels. Aquesta crisi ha posat i està posant de manifest que no totes les persones som iguals ni valem el mateix. Avui no toca però és ineludible: la distància entre polítics i/o vips, i ciutadania penso que s’incrementa. Fa dies no se n’han sentit més notícies, però sobta escoltar que una de les mesures preventives més eficaces són els testos ràpids, que no es faran a tothom sinó només als que presenten símptomes més o menys evidents, però alguns polítics i altres persones... de l’altre univers paral·lel, han tingut accés a ells. Penso, també, en els testos que la Lliga o la Federació espanyola va enviar als clubs de futbol. Ep! No dic que, en pro de la prevenció, no sigui correcta; només dic que sobten i contrasten les primeres declaracions amb els primers fets.
La raresa, des del meu punt de vista, ho és per molts aspectes. Jo particularment tinc moltes preguntes. No em refereixo a les preguntes de quins símptomes comporta la Covid-19 (l’article determinant ha mutat a gènere femení, no sé la raó...), de quan temps sobreviu sobre superfícies, de com desinfectar el mòbil o els aliments... Tot això ho trobareu en un munt de llocs webs i tots venen a dir el mateix. Jo, una de les preguntes que em costa molt entendre que no hi hagi resposta (i em costa perquè no hi entenc un rave d’epidemiologia, malalties infeccioses ni virus), és com un virus que es mata amb aigua i sabó, no es pot trobar una vacuna per generar anticossos o perquè no es troben retrovirals, més enllà de l’espera dels resultats de l’assaig clínic del doctor Oriol Mitjà. Això em té desconcertat. Em costa d’assimilar i, més enllà de la meva ignorància, també demostra que l’ésser humà com a espècie ens pensem que som els reis i realment no som res. La resta de preguntes no són tan rellevants.
Tot plegat també és rar perquè d’una banda tens els inputs d’obligat confinament (i jo entenc que ha de ser així), i de l’altra veus que certes coses continuen igual. També tens la sensació que alguna cosa no ens arriba, malgrat sembla que s’estiguin esforçant a ser el màxim de transparents possible. Cosa que s’agraeix si és així. Un exemple clar, en seria l’hospital de Vic. Arreu es pot veure i sentir que és un caos, però no hi ha fonts oficials que s’atreveixin a afirmar-ho. No sabem si hi és o no hi és (confio i desitjo que no), com tampoc sabem —cas que hi sigui—, el motiu pel qual hi és. Penso que seria un caos molt diferent per manca de llits, o per manca de personal, o per manca de material, o per un creixement exponencial de casos. No ho sabem. Com tampoc sabem quan serà el pic, i si ho serà arreu del territori al mateix temps (com tampoc ho saben ni crec que ho puguin saber). Més enllà de la raresa, hi ha el tema d’irresponsabilitat. També, dues cares d’una mateixa moneda. Els que estem confinats i complim amb l’establert. I els que se’n van al camp a donar el vol, banyar-se i fer foc. No és broma... ho podeu llegir a El Punt Avui: «Un dels casos més flagrants és el d’un grup de persones enxampades al pantà de Foix quan estaven acampant, es banyaven i feien foc al bosc». Aquests són els ciutadans irresponsables, però és que també hi ha la irresponsabilitat política, encapçalada pel govern espanyol.
Les conclusions més simples serien que estem vivint una situació a dues dimensions diferents. En ambdues és prou rara, i en cadascuna hi ha una enorme responsabilitat i una altra enorme irresponsabilitat respectivament. Anem a pams a veure si algú ho comparteix.
Quan dic que vivim en dues dimensions diferents, vull dir que sembla que vivim en universos paral·lels. Aquesta crisi ha posat i està posant de manifest que no totes les persones som iguals ni valem el mateix. Avui no toca però és ineludible: la distància entre polítics i/o vips, i ciutadania penso que s’incrementa. Fa dies no se n’han sentit més notícies, però sobta escoltar que una de les mesures preventives més eficaces són els testos ràpids, que no es faran a tothom sinó només als que presenten símptomes més o menys evidents, però alguns polítics i altres persones... de l’altre univers paral·lel, han tingut accés a ells. Penso, també, en els testos que la Lliga o la Federació espanyola va enviar als clubs de futbol. Ep! No dic que, en pro de la prevenció, no sigui correcta; només dic que sobten i contrasten les primeres declaracions amb els primers fets.
La raresa, des del meu punt de vista, ho és per molts aspectes. Jo particularment tinc moltes preguntes. No em refereixo a les preguntes de quins símptomes comporta la Covid-19 (l’article determinant ha mutat a gènere femení, no sé la raó...), de quan temps sobreviu sobre superfícies, de com desinfectar el mòbil o els aliments... Tot això ho trobareu en un munt de llocs webs i tots venen a dir el mateix. Jo, una de les preguntes que em costa molt entendre que no hi hagi resposta (i em costa perquè no hi entenc un rave d’epidemiologia, malalties infeccioses ni virus), és com un virus que es mata amb aigua i sabó, no es pot trobar una vacuna per generar anticossos o perquè no es troben retrovirals, més enllà de l’espera dels resultats de l’assaig clínic del doctor Oriol Mitjà. Això em té desconcertat. Em costa d’assimilar i, més enllà de la meva ignorància, també demostra que l’ésser humà com a espècie ens pensem que som els reis i realment no som res. La resta de preguntes no són tan rellevants.
Tot plegat també és rar perquè d’una banda tens els inputs d’obligat confinament (i jo entenc que ha de ser així), i de l’altra veus que certes coses continuen igual. També tens la sensació que alguna cosa no ens arriba, malgrat sembla que s’estiguin esforçant a ser el màxim de transparents possible. Cosa que s’agraeix si és així. Un exemple clar, en seria l’hospital de Vic. Arreu es pot veure i sentir que és un caos, però no hi ha fonts oficials que s’atreveixin a afirmar-ho. No sabem si hi és o no hi és (confio i desitjo que no), com tampoc sabem —cas que hi sigui—, el motiu pel qual hi és. Penso que seria un caos molt diferent per manca de llits, o per manca de personal, o per manca de material, o per un creixement exponencial de casos. No ho sabem. Com tampoc sabem quan serà el pic, i si ho serà arreu del territori al mateix temps (com tampoc ho saben ni crec que ho puguin saber). Més enllà de la raresa, hi ha el tema d’irresponsabilitat. També, dues cares d’una mateixa moneda. Els que estem confinats i complim amb l’establert. I els que se’n van al camp a donar el vol, banyar-se i fer foc. No és broma... ho podeu llegir a El Punt Avui: «Un dels casos més flagrants és el d’un grup de persones enxampades al pantà de Foix quan estaven acampant, es banyaven i feien foc al bosc». Aquests són els ciutadans irresponsables, però és que també hi ha la irresponsabilitat política, encapçalada pel govern espanyol.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada