El Covid-19

Ja fa alguns dies que volia escriure sobre el Covid-19. Tanmateix, quasi millor que n’hagin passat alguns per veure-ho d’una altra manera. Certament, les coses es veuen molt diferent si ho tens a milers de quilòmetres o ho tens al costat. A data d’avui, no crec que faci falta explicar què és el Covid-19, el coronavirus, i les meves paraules van més encaminades en reflectir el que en penso.

De tot plegat, a data d’escriure aquestes línies (dissabte 14 el matí), jo personalment n’extrec algunes conclusions i reflexions. Faig èmfasis en dir a data d’escriure aquestes línies perquè ja s’ha vist que tot pot canviar en qüestió d’hores. I les conclusions i reflexions estan recolzades sobre cinc principals eixos: personal sanitari; reacció de la gent; (des)informació; mesures preses; impacte econòmic, i història.

Escric en primer lloc sobre el personal sanitari perquè em mereixen una profunda admiració, respecte i emoció i, de ben segur, és el més notori. Francament, fins i tot em costa d’entendre. En un món on generalment l’espècie humana es mou per interessos personals, egoisme i interessos propis, hi ha un sector que sense saber ben bé a què s’enfronta s’ha posat al capdavant. Ja no només cal destacar i admirar que persones vagin als seus llocs de treball quan saben que la seva salut córrer risc, sinó que n’hi ha que hi van de manera voluntària per aportar el seu gra d’arena. Senzillament, no hi ha paraules. No n’hi ha. Per molts elogis que pugui escriure, el fet és superior a qualsevol paraula. De qualsevol cosa se’n diu vocació. Tingueu ben present que, com a societat, ens en sortirem. I ens en sortirem gràcies a ells, la seva solidaritat i el seu altruisme (sense desmerèixer la societat responsable). Insisteixo, persones que saben que poden córrer un risc, s’exposen per donar servei a terceres persones. Moltes gràcies.

En segon lloc, la reacció de la gent. Com sempre, no es pot generalitzar. N’hi ha d’encoratjadora, i n’hi ha de lamentable i vergonyosa. En aquest cas, podem entendre com a reacció de la gent un parell de respostes. D’una banda, el pànic que s’ha generat i el seu alarmisme. Aquest buidar supermercats, agafar previsions per setmanes, prendre quilos i quilos de pasta i arròs... a data d’avui, crec que ens hem venut l’enteniment. Contrasta completament amb el sentit de responsabilitat del personal sanitari. També contrasta amb l’altre extrem. Gent que l’han confinada i ha decidit anar-se’n de vacances. I és que, com diu la dita, «Spain is different». El que passa és que sempre que és diferent, ho és per coses dolentes. O quasi sempre. Gent completament irresponsable i inconscient, a més d’egoistes, que han decidit passar-se les mesures de prevenció per l’arc de triomf i anar-se’n de la zona de confinament per veure si poden ampliar els contagis. Només un apunt, que també és una moneda de doble cara: tot això va començar pel contagi d’una persona a Xina. Una. Ho dic perquè no ens menystinguem (tant per les coses bones com per les dolentes). Una sola persona va patir el contagi i estem en una pandèmia mundial. I n’hi ha que menystenen això... Costa una mica d’entendre, però vaja... ja he dit que «Spain is different».

La tercera cosa és la (des)informació. És una de les coses que penso que s’ha fet realment malament. Ja no comento els fakes que van circulant d’una banda i altra, especialment per les xarxes socials, que no ajuden gens. Parlo dels mitjans de comunicació. Certament, no sabem a què ens enfrontem. Així, de memòria, em ve al cap l’episodi de la Grip A. En aquella ocasió no recordo que es desinformés tant. I en aquesta ocasió, que sembla que el Covid-19 és menys mortífer, els inputs que rebem són molt diferents. Prefereixo no veure gaire les notícies ni llegir-ne, però pràcticament només he rebut una bona notícia (no sabem si certa o fake): una dona de 103 anys de Xina i amb bronquitis crònica, va superar el virus amb menys d’una setmana. No crec que ho sentiu als telenotícies. El que sentireu als telenotícies, són els nous casos i els morts. Difícilment sentireu l’alta taxa de recuperació i que la majoria ni s’adonen que l’han passat. Tampoc sentireu que si confirmen casos, és perquè se’ls ha fet la prova. I si se’ls ha fet la prova, és perquè no estaven lleus. La pregunta (resposta) que tranquil·litzaria seria, quanta gent ha consultat al 061 amb símptomes, se’ls ha dit que estigués a casa durant uns dies i no se n’ha sabut res més? I no se n’ha sabut res més, perquè simplement ho han passat i no ha calgut ni fer-los la prova. Això també seria informació, i tant o més valuosa que la que estan donant: posar el focus en les recuperacions i falsos positius, en comptes (o a més) dels nous casos reportats. Tanmateix, suposo que forma part d’alguna mena de joc macabre.

El quart eix és sobre les mesures preses. Aquí, novament, penso que Espanya suspèn. Si bé Itàlia fins ara era el que pitjor ho havia fet, sembla que Espanya ho superarà. A data d’avui, Catalunya està confinada, però tenim dos clars enemics: els irresponsables, i el govern espanyol. En aquest darrer cas per dues mesures no preses en data d’escriure aquestes paraules. La primera, no confinar la comunitat de Madrid i permetre que el virus s’estengui. Gràcies. Naturalment, irònicament. Suposo que perquè és Madrid no s’han atrevit a tancar-lo. Cras error. Per manca d’autoritat i determinació (que en altres ocasions i en altres comunitats autònomes no els ha tremolat el pols), han contribuït a l’expansió. La segona, cas omís a les comunitats que han volgut fer-ho una mica millor. Catalunya va recomanar el confinament i va demanar al govern espanyol que tanqués ports, aeroports i ferrocarrils. Ho va demanar al govern espanyol perquè, ai las!, no en tenim les competències. De poder tancar-ho tot, ens podríem aïllar de tot i de tothom, i contribuiríem a no expandir la pandèmia.

Penúltim eix que no m’hi estendré gaire, és l’impacte econòmic. Naturalment, la prioritat és salvaguardar la salut de tots i el sistema sanitari. No obstant això, a ningú se li escapa que tot plegat tindrà un impacte econòmic importantíssim. Al tancar grans superfícies i altres llocs, o confinar la gent i que aquesta no es pugui desplaçar als seus llocs de treball, serà un daltabaix notable. Els que podem treballar remotament des de casa no hi ha problema, però els que produeixen coses físiques (penso en fàbriques, principalment), no s’ho poden pas emportar. Per tant, no es produeix, i si no es produeix, l’economia es para. Veurem com evoluciona. Tanmateix, calia prendre les mesures que s’han pres per mirar de contenir el virus. Diguem que no era una decisió optativa.

He deixat per últim el tema històric. Jo, personalment, no pensava que viuria una situació com aquesta. És fàcil que el pitjor encara estigui per arribar però ara ja és una cosa impactant. Més enllà de l’episodi de la Grip A més recent, em venen al cap dos episodis de la història vigatana. En aquests moments, em pregunto o reflexiono en com devien viure aquells temps els nostres compatricis. Bàsicament, parlo de dos moments. El primer, durant els diferents episodis de la pesta negra. En un d’ells, al segle XVI, és quan Vic va aixecar la Muralla del morbo per protegir-se. Avui encara se’n poden veure alguns trams per Vic, tot i que cap està identificat, i la majoria està en un estat deplorable. Aleshores, també es va crear la figura del morer o guarda del morbo, que tenia la tasca de tancar les portes i caps de carrers per prohibir l’entrada de gent o aliments infectats. El segon, fou l’epidèmia de còlera que va viure Vic l’any 1854. A la capital osonenca hi va entrar el dos d’agost i es va cebar més particularment als ravals que no pas al centre històric. El doctor Joaquim Salarich, observador i investigador, va estar al capdavant des del primer moment malgrat el risc de contagi. Un altre sanitari model: envoltat de còlera va actuar amb calma, tranquil·litat i amb el cap fred, fins al punt d’acostumar-se a la mala olor que desprenien els malalts. Aquell trist episodi de Vic va causar en dos mesos la mort a cent vint-i-set homes, cent noranta dones, i cinquanta-tres criatures: la taxa de mortalitat, aleshores, fou del 45%. Malgrat ara estem molt lluny d’aquestes xifres i no hi arribarem, suposo que el patiment i angoixa de cadascú devia ser quelcom semblant. Ells, però, amb moltes més raons que no pas nosaltres. Han passat quatre-cents i cent-cinquanta anys respectivament i, sortosament, els mitjans que tenim son uns altres.

Per tant, com em va dir la meva metgessa, keep calm (guardem la calma). I si estem en mode hipocondríac (com una mica és el meu cas), no contribuïm a l’alarmisme. Potser no tenim tota la informació, però tot el que s’està fent és prevenció. No fa gaires dies parlava amb un vigatà dels que varen repatriar de Wuhan: vivia al costat del mercat, anava sense màscara i no es va contagiar. És més, el metge de l’hospital militar que els va atendre els venia a dir que el grip convencional és més mortífer. I encara fa uns dies em comentaven d’un altre metge que havia dit a les seves pacients que no calia preocupar-se. Doncs això, guardem la calma, i no difonguem missatges que ens envien si no estan contrastats. Passarà, i ho passarem. I, possiblement, d’aquí a uns anys en parlarem com ara parlem de la Grip A. Tanmateix, confio que haurem après alguna cosa.