Què se n’ha fet d’en Balmes?

Vic té un munt de coses positives, però una de les més negatives, és el tractament que fa del seu patrimoni: tant material com immaterial. Els que són de fora de Vic diran que Vic és molt bonic, que té moltes coses, que tot està molt ben conservat i que es promou molt turísticament... sí... no els manca raó. Però els que som de Vic i coneixem una mica la història, sabem perfectament que el patrimoni és quasi menystingut. Potser és que en tenim massa? No ho sé... Deu ser això. Tanmateix, vull deixar clar que no és cosa del consistori actual ni més recent, sinó que el problema ja ve d’anys enrere. 

Ja en construir la catedral actual, ens vàrem carregar una bonica, curiosa i fins i tot poc vista església romànica rodona. Si visiteu la catedral, veureu al davant de les escales quelcom assenyalat al terra amb dues menes de circumferències: és el testimoni de l’església romànica, tant l’original (interior), com la que es va enderrocar posteriorment, coneguda com l’església de la Rodona. Però si tirem més enrere, també ens vàrem carregar l’església dedicada a santa Eulàlia de Mèrida i santa Leocàdia: possiblement la primera catedral de Vic (visigòtica). L’any 1912 també vàrem mutilar un tros de pont gòtic, com també vàrem fer-ne desaparèixer un altre a la carretera de Calldetenes. N’hi ha més... Una de les torres de la muralla medieval, la de Sant Francesc, també se li va passar el ribot perquè era més important el pas rodant de vehicles... I potser una de les destruccions més sonades, fou l’any 1924 quan es van treure els fanals ideats per Antoni Gaudí a la plaça Major... Ah! I sense oblidar que si avui tenim un dels trenta-cinc temples romans del món, és perquè estàvem enderrocant el que hauria sigut un dels millors testimonis de fortaleses romàniques del país! 

En fi... si bé hem descuidat el patrimoni material, quant a l’immaterial també ens en sobra i no hi donem gaire importància. Què se n’ha fet del llegat d’Andreu Febrer? El primer europeu a traduir la Divina Comèdia de Dante en vers? Promocionem quelcom de l’antiga Universitat Literària del 1599? Com es tracte el llegat de sant Miquel? Algú coneix a Climent Riera? O Antoni Montserrat? I quant a l’Arquebisbe Alemany, el primer arquebisbe de Califòrnia... és suficient un carrer? A Sant Francisco li dediquen una avinguda... I com aquests tants altres. Avui, però, m’agradaria parlar-vos del Jaume Balmes. 

Alguns us sonarà Balmes del carrer de Barcelona i casella més cara del Monopoli clàssic després del Passeig de Gràcia. Jaume Balmes va néixer a Vic l’any 1810 just a una punta del carrer dels Argenters. Cas que les cervicals us ho permetin, podreu veure una placa commemorativa. També en podeu veure una altra a la plaça del Canonge Collell, on va viure l’adolescència, i a la plaça Don Miquel de Clariana, on va morir i avui hi ha un museu dedicat a ell. Com a testimonis, també hi ha una altra placa a l’estació de trens, el parc dedicat al Vic Sud amb una escultura, i el monument al bell mig del claustre de la catedral. Però vaja... què se n’ha fet? 

D’ençà de la seva mort l’any 1848 (no recordo si l’any següent o partir de quan), se li dedica anualment una conferència per la festa major. S’escau que el nou de juliol, dia que va morir, cau dintre la festa major. No obstant això, res més. Per què? No ho sé i confio que algun dia es recuperi dignament la seva figura. Els més atrevits diran que va ser icona franquista. No els falta raó en el sentit que durant el franquisme, la dictadura va fer seva la seva figura. No obstant, Balmes va morir abans que nasqués el pare de Franco... de manera que tenia poc de 

franquista. D’altres el titllen d’espanyolista, i potser per això no el tractem com és degut. Tampoc hi estic d’acord. És cert que el banc d’Espanya li va dedicar un bitllet de cinc pessetes però, també és ben cert que en va dedicar un de cinc-centes al poeta Verdaguer. I, sortosament, no ens n’hem pas oblidat! 

El catalanisme de Balmes és una pedreta a la sabata. Com us dic, hi ha qui el titlla d’espanyolista sense embuts. D’altres, el posen com a model catalanista. Això, passats tants anys, no ho sabrem mai. Tanmateix, podem fer especulacions i que cadascú en tregui les conclusions que vulgui. Jo he tret les meves. En primer lloc, en el temps de Balmes el catalanisme era molt pobre. Val a dir que el Círcol Literari i l’Esbart de Vic, que tant va fer per la Renaixença de Catalunya, són posteriors a la mort del poeta. Segonament, ell tenia intenció de canviar el rumb de la política espanyola i, per aquest motiu, escrivia majoritàriament en castellà i se’n va anar a fer política a Madrid. Cert. Però també és cert que menyspreava Espanya i Madrid quant a manera de fer. Allò que sempre s’ha dit que quan passes la frontera catalana es veu que és una altra cosa... També hi ha anècdotes documentades d’un jovenet que a Vic se li va dirigir en castellà i Balmes va anar a veure el seu pare demanant-li explicacions. A més, coses tant íntimes com el res, també el feia en català. 

No només tot això, sinó que hi ha la contextualització històrica. Sobtaria pensar que una entitat vigatana (i no es pot dir vigatana sense una connotació catalanista) com el Círcol Literari comencés a fer les sessions commemoratives per recordar la seva figura si no se l’hagués sentit dels seus. Més endavant, el diari del catalanista canonge Jaume Collell, La Veu del Montserrat, publicava: «Molt perdé Catalunya lo dia 9 de Juliol del any 1848, al donar son darrer sospir lo insigne vigatá; pero pot fer reviure son esperit escoltant los dictats de sa privilegiada intel-ligencia, y dexantse guiar per la clara llum de sabiesa y de acrisolat patriotisme que resplandeix en sas obras». O «brotan de sa fecunda ploma reflexions com las que seguexen, que per nosaltres han sigut un verdader y capital programa de la campanya que dintre'l catalanisme venim sostenint desde las columnas de aquest Setmanari». N’hi ha més... perquè quan el Círcol començava a desaparèixer, va agafar el relleu de les sessions commemoratives la, ara sí, declarada entitat catalanista Catalunya Vella, de gran transcendència en la història de la política catalanista. Penso que tampoc l’hauria seguit si no l’hagués sentit dels seus. És més, llegiu què deia un tal Francesc Cambó (per cert, passant de Narcís Verdaguer i Callís) un dia que va venir a Vic: «Vic és el bressol del Catalanisme, Vic és el sagrari de la Pàtria, quan tothom s’ajeia a la uniformitat centralista que ens havien portat les Corts de Cadis, un fill de Vic fou el primer en protestar d’aquesta uniformitats, Jaume Balmes és en rigor el primer catalanista». Per acabar, comentar els referents ideològics de Joan Anglada i Vilardebó, col·laborador molts anys del diari catalanista vigatà Gazeta de Vich: «Balmes, Verdaguer, Torras i Bages en el passat i del Canonge Collell, Cambó, Bofill i Matas, Ramón d’Abadal i Manel de Montoliu en el present». 

Tot amb tot, penso que tant Vic com molts altres, tractem injustament a Jaume Balmes. Més enllà de la conferència Balmesiana, monuments oblidats, parc menystingut, escola tancada... No va essent hora que passem pàgina de l’ús que en va fer el franquisme i ens el tornem a fer nostre? Tant costa d’entendre que el franquisme el va utilitzar perquè necessitava un referent catòlic perquè el Vaticà reconegués la dictadura? Ens ho hauríem de fer mirar... Confio que algun dia se’l tornarà a posar on es mereix. Perquè, també en el camp de l’especulació, si Balmes hagués viscut un altre temps i més temps, no tinc cap dubte que s’hauria alineat amb el catalanisme conservador de Torras i Bages, Canonge Collell, Narcís Verdaguer, Jacint Verdaguer... Una figura de talla mundial, l’hauríem de tornar a fer reviure.