Carles Costa i Muntadas

El llibre El trauma complejo en el autismo que estem desgranant en aquestes entrades és realment molt interessant. Posa de manifest el que ja havíem advertit en entrades anteriors sobre el TEA , però ens fa adonar de fins on pot arribar el sofriment de les persones autistes. Fa ésser sabedors de la magnitud de la tragèdia i del poc conscients que n’és la societat.  Els éssers humans estem programats per desitjar i cercar allò que ens fa sentir bé, estimats, valorats, confortables... i generalment defugim de tot el contrari, tot allò que ens genera malestar, dolor, sofriment o ens menysprea. Això és i ha de ser així però en el cas de l’autisme la cosa difereix lleugerament perquè hi ha coses comunes i que a priori formarien part del primer grup de coses (aquelles que ens fan feliços) que realment són del segon. Anem al cas pràctic. Si tenim un tret físic que fa que es mofin de nosaltres quan sortim a passejar, la tendència serà evitar fer el passeig. Més enllà de la injustícia, què...

Seguim amb un altre concepte nou que és susceptible de generar trauma. Avui parlem de l’estigma invers. La pregunta és simple. Què faríeu si us esforceu cada dia per ser, no qui sou, sinó el que la societat vol que sigueu, amb tot l’esforç que requereix, però els que us envolten simplement ho ignoren, ho desacrediten, o li resten importància? A l’igual que la fatiga d’identitat , se’n parla poc de la singularitat de l’estigma invers. Hi és present de manera implícita, però es dona per sabut i interioritzat i no se li presta l’atenció que cal. A mode d’exemple, imagineu que un infant us ve corrent i us diu que a l’escola han començat a fer operacions amb nombres d’una xifra, i ell solet ha aconseguit fer una suma de dos nombres de dues xifres. Acte seguit, us en rieu o li dieu que no n’hi ha per tant o que això ho sap fer tothom. Oi que costa de concebre una actitud com aquesta, i fins i tot la titllaríem de cruel? Canviem d’escenari... un autista va a una festa amb multitud de gent, am...

Després d’escriure aquest títol l’he cercat a Internet per veure si era original. Doncs no ho és, o no ho és del tot... Ho va dir la il·lustradora Belén Segarra en una entrevista. Tanmateix, crec que ho deia en un altre sentit, lluny de l’àmbit de la neurodivergència. El seu sentit crec que era més aviat una altra manera de dir el clàssic «viu i deixa viure». El «sigues i deixa ser» no va en el sentit de fer , sinó en el de ser . És per això que no el concebo com el «viu i deixa viure», que jo l’interpreto més aviat en un àmbit de les accions (fer). Dit això, continua essent una frase en referència a la llibertat, a la tolerància... però és més existencial, podríem dir. És més una llibertat de ser, i no tant de fer. En fi, seguim. La constant necessitat de fingir ser normal — normal des de la vessant neurotípica—, suprimir els comportaments autistes, conformar-se, encaixar... té conseqüències. Conseqüències greus, i a vegades fins i tot irreversibles. Abans de continuar, però, i encar...

Un altre dels termes interessants que apunta l’autora és el del sociodominant. Què és o podria ser un sociodominant? Doncs un sociodominant espera que la resta comprengui el seu humor i sàpiga quan està essent sarcàstic. El sociodominant espera que les altres persones entenguin els seus dobles sentits alhora que aprecien la seva astúcia. El sociodominant espera que se’l miri als ulls quan hi parles durant un temps convencional, però sense gaire intensitat: no se l’ha de desafiar. El sociodominant sembla que necessita que altres participin en una conversa d’acord amb una regles compartides per altres sociodominants i acostumen a menysprear aquells que no se senten còmodes amb les formes de relacionar-se que per ells són naturals. El sociodominant té rituals dissenyats segons la seva pròpia lògica. I l’exemple que il·lustra el cas em va deixar astorat. Diu l’autora que quan pregunten «com estàs?» no ho pregunten seriosament, i que se suposa que tots han d’entendre la seva falta de sincer...

Havíem acabat la darrera entrada sobre trets autístics dient que intentaríem parlar de llibres. La tasca de documentar-me i aprendre sobre el TEA-Asperger diria que acaba, almenys de moment, amb tres llibres més. Més enllà del DSM (que no tinc previst llegir i tampoc és un llibre), crec que m’he pogut fer una idea suficientment bona després de veure alguns documentals i de llegir els següents treballs: L’autisme explicat als no autistes (2020): és el primer que vaig llegir. Considero que és una primera bona aproximació. Wolfgang (extraordinari) (2018): és una novel·la que versa sobre un nen amb Asperger. També està prou bé. Molt millor el llibre que no pas la pel·lícula . Tanmateix, la pel·lícula és la que ha donat visibilitat a la neurodivergència, i és de celebrar. Ha estat una de les pel·lícules més vistes el 2025. Wolfgang. El secret del pare (2019): és la segona part de la novel·la anterior. Mírame a los ojos (2017): l’experiència d’una persona amb síndrome d’Asperger. Recom...

Seguim amb les Habilitats de moviment : Es parla molt de la incompatibilitat del TEA i l’esport. Discrepo. Jo mateix havia jugat a futbol. Dins del que hi havia, no havia pas fet malament. A una altra lliga, qui li ho demanin a Vanesa Almeida Querejazu, per posar un exemple. Tanmateix, és molt cert que cada vegada em costa més. L’esforç físic, per a mi, és un doble esforç. En fi... ✘ Té una pobra coordinació motriu. ✘ No té destresa per agafar una pilota. ✘ Té un ritme estrany al córrer. ✘ Té problemes per vestir-se, es pot posar la roba al revés o no trobar el camal del pantaló. ✘ Li costa escriure, cordar-se els botons, fer el nus de les sabates, etc. Anem pels Interessos específics :

Seguim amb les Habilitats socials i emocionals : ✔ Normalment, no gaudeix del contacte social. Es relaciona millor amb adults que amb nens de la seva edat. Ho interpreto com a tres coses diferents. Contacte com a tal, em costa de gestionar amb desconeguts. Amb gent del meu entorn, encara. Activitats socials, estrictament socials, encara em costen més de gestionar. Més de tres o quatre persones, per a mi és multitud, més encara si el que ens reuneix és una activitat purament social de la qual no se’n pugui aprendre (en el sentit de coneixement) res. Finalment, el tema de relacionar-me amb adults, crec que m’ha passat sempre. Com deia el poeta, «aprendre dels que saben». I els que saben són els (s)avis. D’alguna manera, el cercle s’ha anat reduint a mesura que m’he anat fent gran. Ara soc jo l’adult, el cercle de (s)avis, per condició vital, s’ha anat reduint.  ✔ Té problemes a l’hora de jugar amb altres nens. ✔ No entén les regles implícites del joc. ✔ Vol imposar les seves pròpies ...

Crec que acabaré aquest recull de trets autístics amb una síntesi, facilitada pel lloc web de l’Associació Asperger de Catalunya. Novament, i no em cansaré de dir-ho, no totes les persones amb TEA presenten les conductes o característiques que enumerarem seguidament. És més, la presència d’una sola característica no és suficient per concloure un diagnòstic de TEA. Tampoc és necessari complir-les totes. Començant pel principi, destaquen les característiques de les persones amb Trastorn d’Espectre Autista i les agrupen en diverses habilitats i una mena de miscel·lània. Pel que fa a les habilitats de comprensió :

Em vaig allargar amb el sentit de la justícia i l’equitat i he hagut de fer alguna part més. Les següents característiques que apunta el bloc de l’Associació TEA – Asperger del Maresme són ✔ la fidelitat i la lleialtat. Les persones amb TEA tendeixen a ser molt lleials amb aquells que formen part del seu cercle pròxim. Val a dir que el cercle pròxim, almenys en el meu cas, és hiperreduït, però també és cert que soc molt lleial. Amb aquest tret característic em recordo de quan fa molts anys havia cercat una explicació de com era en l’astrologia. Cosa ben curiosa... diuen dels aquari (nascuts entre el vint-i-u de gener i dinou de febrer com és el meu cas) que costa entrar a la seva vida però si ho aconsegueixes els tindràs mentre visquin. No sé si és bo o dolent, però considero que és així. Entrar a la meva vida soc conscient que costa molt, moltíssim. Els obstacles són diversos, i requereix de molta paciència. Però un cop dintre, a no ser que hi hagi un daltabaix, tens un lloc al meu pe...

Seguim amb els trets autístics començats a desglossar en l’anterior entrada . ✔ Sentit de la justícia i l’equitat. Aquí fem un nou parèntesi. De fet, aprofitaré per anar a fer un cafè perquè em requereix un xic més de concentració. Diu el bloc de l’Associació TEA – Asperger del Maresme que les persones amb TEA solen tenir un fort sentit de la justícia i l’equitat. Que els agrada seguir regles i poden ser molt curosos en garantir que els altres també les segueixin. Tot amb tot, els converteix en persones fiables i constants en el seu comportament. Aquí la característica es converteix, encara més, en una arma de doble fil. Què és la justícia i l’equitat? Segurament elevem la conversa al terreny filosòfic... En referència a la justícia penso que cal diferenciar-ne diversos aspectes. Em colpeixen profundament les injustícies, els tractes discriminatoris, ja siguin positius o negatius. Veig tothom per igual, i considero que tots hem de tenir les mateixes oportunitats, que mai ha significat ...

En l’afany per poder desgranar el gra de la palla, és a dir, quins comportaments i sensacions són explicats pel TEA i quins no, vaig topar-me amb un parell de llocs web molt il·lustratius. El primer d’ells i molt recomanable (soc conscient que ho vaig dient de tot el que comparteixo.... però el que no ho considero ja no us ho comparteixo) és de l’Associació TEA – Asperger del Maresme. Més concretament, un post sobre les fortaleses del TEA. A banda de recomanable, és també molt revelador. Almenys per a mi. Sigui dit de passada que fortaleses, segons com es miri, és una arma de doble fil... I en alguns casos, aquells amb els que m’hi vegi reflectit, us ho explicaré. L’entrada insisteix en el fet que les persones amb TEA poden mostrar una gran gamma de característiques. Dit això, assevera que moltes d’aquestes persones tenen habilitats excepcionals, «com la capacitat de concentració intensa, una gran memòria, una alta honestedat i un pensament original que pot aportar perspectives úniques...

Als pocs dies o setmanes després de l’Orientació Diagnòstica vaig menys perdut. A casa l’hem acceptat com a diagnòstic confirmat. La lògica, el sentit comú i la mateixa Orientació Diagnòstica ens exhorta a fer-ho. No us diré que sigui fàcil pel que aniré desglossant, però ja és alguna cosa on agafar-se. De moment, no tinc necessitat de tenir la confirmació formal. Més enllà dels exemples que vaig posar, ara hi afegeixo la semblança al cas que hagis fet un doctorat i et falti presentar la tesi, o, millor encara, que l’hagis fet però et manqui pagar alguns tràmits burocràtics. Cap de les dues circumstàncies fa que a la pràctica no siguis un doctor. A més... els test d’antígens de Covid a vegades també s’equivoquen.... de manera que al final hauria de prevaldre l’ull clínic. Amb l’Orientació Diagnòstica és el moment de descobrir més coses. D’alguna manera m’han llançat l’anunciat, però ara toca tot un treball personal per entendre què significa: una nova relació amb mi mateix, asseverava....

En l’anterior epíleg ho havíem deixat en que no tenia clar si la primera visita al psiquiatre seria també l’última. Això, setmanes després d’escriure aquella entrada, continua igual. Tanmateix, sí que hi va haver una segona part en el cas del diagnòstic. Finalment, vaig trobar les paraules adients per escriure a la metgessa. Tenia diferents fronts oberts i vaig aprofitar l’avinentesa per tractar-los tots. M’emplaçava a una trucada per explicar-m’ho.  Pel cas que ens ocupa, aleshores no hi havia cap informe del facultatiu penjat en línia. I, de la mateixa manera que si no hi ha cos, no hi ha delicte, si no hi ha informe, no hi ha diagnòstic. Almenys, així ho entenia. Em va fer veure que estava en el meu dret de demanar-lo i així ho vàrem acordar.

Vàrem deixar fa unes setmanes, mesos, aquell recull d’entrades sobre les meves incursions al món del TEA-Asperger . Estic content perquè cadascuna de les entrades va tenir més visualitzacions que la majoria que hi ha al bloc. Crec poder afirmar que va tenir cert interès, i és de celebrar. Tanmateix, ho vàrem deixar amb la incògnita del desenllaç: més que tot perquè en el moment de publicar les darreres entrades, encara no el sabíem, no pas per mantenir la incògnita a mode de suspens serial (de sèrie televisiva). En el moment d’escriure aquestes línies, en tenim un primer. La gent pot pensar que de desenllaç només n’hi ha un, però no és necessàriament el cas: pot ser-ho, naturalment. M’explico de seguida. El primer desenllaç va ser el passat quatre de novembre. Tenia visita al psiquiatre. La història, com us havia contat, va començar molts mesos abans, i sembla que la petició es va perdre pel camí. Malgrat tot, el fet de tornar a insistir va desembocar, amb poc temps, en una cita al pro...