Les eleccions espanyoles (2)

De fet, començo aquesta entrada sense tenir del tot clar què posar-hi. No sé si donarà prou de sí o, per contra, n’hauré de fer alguna altra. Bé, amb el temps que falta per la gran cita, crec que encara tindré oportunitat de parlar-ne alguna altra vegada. Per cert, curiós que, tot i faltar-ne un temps, tots ja n’estiguem parlant, oi?

Doncs bé, aquesta entrada és fruit d’una reflexió després de llegir un dels darrers articles del grandíssim Xavier Roig a l’Ara.cat. I és que en Xavier defensava el concert econòmic. Jo, com ja sabeu, hi estic en contra. Però, com diria el senyor Monegal “alerta!”. I aquí ve el gran dilema. Unitat per una banda i, CiU o PP per l’altra. M’explico.
Ja he defensat que si hi ha unitat independentista que pugui fer tremolar els fonaments del congrés, benvingut sigui. De totes maneres, no crec que hi sigui. Fa uns dies, el diari digital somnoticia.cat preguntava als seus navegants a qui votarien. Crec que hi havia 4 possibilitats; d’entre elles, no hi havia CiU. Amb tot vull dir que tot fa pensar que l’independentisme, no anirà -sorpresa!- unit a les eleccions espanyoles.

Davant d’això, penso que podrien quedar dues alternatives. CiU o PP salvatge. Si bé la possibilitat de CiU no la contemplava en la primera part (Les eleccions espanyoles (1)), ara i, després de llegir l’article de Roig, sí. No per simpatia, però sí tàcticament. Però té alguns riscos que explico de seguida.

Tot i que darrerament CiU em té molt distret amb el que fa i deixa de fer, i si aquella possible estratègia de CiU fos certa? És a dir, què faria alçar més als catalans que CiU, amb el suport d’una gran majoria dels catalans va a negociar un pacte fiscal i, espero i desitjo, no se’n surt? Sí, premi! Els catalans encara estarien més dolguts (per no dir una altra paraula). Però això té tres problemes des del meu punt de vista: 1) Que no sabem si és una estratègia per fer veure als catalans que l’única via és la independència o, per contra, ho fan per marcar paquet, arreplegar vots i llavors malvendre el país a canvi d’un plat de llenties; no en tenim la certesa i és un gran risc. 2) Que passi, arribin a un mínim acord, l’anomenin pacte fiscal i ens hipotequin com ja van fer amb l’Estatut(et); cal recordar que el President Mas ja ens va malvendre una vegada i, en principi, aquest estatut(et) és per una pila d’anys (sort que serem independents abans! Però, poca broma, del de Sau fins l’actual hi van 27 anys!). I 3) Que em prenguin el pèl d’aquesta manera. És a dir, a mi no em cal que m’enredin més per saber que l’única via és la independència. Si a molts catalans els hi fa falta... Sap greu, però no sé si vull ser partícip d’aquesta història.

Amb tot, permeteu-me tornar a deixar ben clar que estic en contra del pacte fiscal. Tot independentista ha de tenir com a màxima aspiració que deixin de robar-lo i no pas que el robin menys. Un pacte fiscal -cas que poguessin arribar algun acord i l’anomenessin així- faria que ens robessin menys, però ens continuarien robant. Per altra banda, el pacte fiscal tampoc supleix tot el que et dóna el fet de constituir-te com a estat. Un hipotètic pacte fiscal, només fa que posar pals a la rodes cap a la independència.

Finalment, la tercera via és la del PP salvatge. Amb perspectiva de país, què pot beneficiar més al creixement de la massa social proindependentista? 4 diputats independentistes fruit d’una hipotètica unitat o no, una CiU que no sabem a què juga o, un PP salvatge tocant la moral cada dia als 7.5 milions de catalans? Tindrem més ocasions de comentar-ho.

Comentaris

  1. El pacte fiscal no deixaria de ser, en cas que s’obtingués, un acord amb més o menys possibilitats de durada, perquè no forma part de l’estructura de l’Estatut. A més, no ens convé pas als catalans, el pacte, tota vegada que podria endormiscar les aspiracions secessionistes. Per això, el més bo que pot passar és que no s’arribi a cap acord. ¿A què juga CiU? ¿A buscar l’excusa per poder dir que ho em intentat tot, o realment certes forces internes (dixit, la tropa de Duran) remen en direcció contrària? Com tu, no ho sé...

    El problema dels partits i plataformes independentistes és la falta de lideratge, algú amb qui cregui la immensa majoria i que capti el vot convergent. CiU va atraure el vot nacionalista en les beceroles de la democràcia i ha anat mantenint la imatge de partit seriós. Ara caldria que algú tingués la trempera per arravatar-li els votants, perquè, no oblidem-ho, cap partit és ningú sense la gent del carrer.

    Per acabar, mai he entès que un partit ‘nacionalista’ no tingui l’aspiració de tota nació: constituir-se en Estat.

    ResponElimina
  2. Quant això final, Albert, a mi tampoc em cap al cap que el somni d'un polític sigui ser el president d'una comunitat autònoma de règim comú, quan podria ser-ho d'un estat sobirà

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada