Sense pena ni glòria

Trist títol per una entrada. No obstant això, tinc ocasió de fer una mica de joc de paraules amb el meu darrer llibre, Glòries Vigatanes, recórrer al sentit de l’humor, i també fer ús de la ironia o paradoxa. Per tant, no vull perdre la oportunitat, tot i que per dintre la decepció és majúscula. Perquè, tristament, aquest seria el titular, conclusió o resum del que ha estat el meu llibre fins avui i després de la celebració de la diada de Sant Jordi. Doncs això mateix, Glòries Vigatanes, sense pena ni glòria. Malauradament, penso que ja ha fet tot el recorregut que havia de fer. I és molt trist, no només per l’autor.

Glòries Vigatanes el vaig publicar a finals de febrer i únicament en format digital. Els motius els he intentat explicar en un recull de tres entrades on analitzava la dificultat per treure un llibre al mercat (aquí la segona i la tercera). No obstant això, la raó principal ha estat el nul interès que ha rebut per part de l’ens municipal. No pretenc engegar cap mena de ventilador ni res per l’estil, sinó posar de manifest el que penso i sento, com sempre faig i he fet en el meu bloc.

Amb això vull dir que m’ha costat molt entendre que no hagi merescut ni tan sols una resposta a un correu, ni un retweet, ni tan sols un like. De fet, encara no ho he entès. Entendria perfectament que no hi hagués cap mena d’interès si hagués escrit la meva autobiografia. Però no és el cas. He dedicat prop de quatre anys de la meva vida a estudiar unes figures modèliques de la nostra ciutat. Tanmateix, compatriotes universals. En definitiva, història del que un dia fórem i que convé recuperar, preservar i perllongar. Dic quatre anys per si algú s’adona que és una legislatura.

Però absolutament res. I el més trist de tot o el que em balla pel cap és, què serà de la nostra història? Del nostre passat? Els anys passen i les generacions es van sobreposant unes sobre les altres com la pàtina es posa sobre una moneda fins que la moneda ja no es reconeix quina era. Pregunteu a un adolescent o un jove (o fins i tot més grans) si coneixen a Sant Miquel dels Sants, o Andreu Febrer, o l’Eusebi Molera. Es pot permetre oblidar-nos d’aquest patrimoni immaterial? A jutjar per l’interès mostrat, sí. Pel que fa a Glòries Vigatanes, la cosa més semblant que s’ha fet podríem dir que en són dues: Vigatans Il·lustres, l’any 1983, i un llibre que explica la Sala de la Columna i aprofita l’avinentesa per resumir en una pàgina la vida dels vigatans i vigatanes que tenen l’honor de tenir-hi el seu retrat. Pràcticament en quaranta anys, dos llibres. No cal dir-ho però ho dic, Glòries Vigatanes és un treball de més de 670 pàgines en format DIN A4, de manera que havia cregut que havia aportat alguna cosa. Potser soc un il·lús, no ho sé. M’haurien pogut dir que era un llibre pèssim, però és que ni tan sols ha estat avaluat. Ni tan sols una oportunitat.

No obstant això, no hi ha mal que per bé no vingui. De tot plegat, jo personalment en puc treure algunes conclusions. La primera d’elles és que a l’ens municipal sembla que només li interessen les coses faraòniques. Un bon exemple és el Vicpuntzero. Val a dir que el punt zero és el Temple Romà i de la millonada rebuda pel projecte, per ara no hi ha previst ni cinc pel monument. La Biblioteca Pilarín Bayés en serà un nou exemple. L’important és el ressò mediàtic i la foto. La segona d’elles és que el contingut és important, però ho és més el que el redacta. Ho he dit des del minut u, no tinc padrins i així costa molt, per no dir que és impossible. Si jo hagués estat un catedràtic, una persona popular de la cultura de Vic... probablement hauríem estat davant del llibre de l’any (no està bé que ho digui però és com ho sento).

La tercera fa referència a la bibliografia que s’ha publicat a Vic en els darrers cinc anys. I ara crec entendre per què. Jo mateix vaig publicar Un Passeig per Vic l’any 2016. D’ençà d’aleshores, dos llibres de fotografia històrica de la ciutat i Comarca de la Cristina Masramon: Vic desaparegut (2017) i Vic, ciutat i comarca (2019). Del 2017 tenim La Policia de Vic, de Manuel Montero i El meu pare l’arquitecte, de Manel Gausa. En referència a la policia, la història oficial de la Guàrdia Urbana fou iniciativa de l’ajuntament i escrita per Xavier Tornafoch. El mateix autor va escriure el 2018 El primer franquisme a Vic (1939-1949). Finalment (pot ser que erri perquè no conec tot el que s’ha publicat), el 2019 es publicava una extensa obra sobre la catedral, La catedral de Sant Pere de Vic, i una obra d’Irene Llop sobre els jueus de Vic, Vides i Veus del call. No us sembla poc pel que és Vic? Per què serà? El que jo he après és que no surt a compte per un autor, i menys encara independent.

Insisteixo que parlo a títol personal. Però, si l’ens municipal no es preocupa de fer una gran obra sobre Vic i la seva història (demanda sol·licitada diverses vegades des de les meves lletres), penso que el mínim que podria fer és donar un mínim suport als que intentem aportar alguna cosa, que en la majoria de vegades ho fem desinteressadament. No es poden fer projectes de Vicpuntzero o Biblioteques cada dia i hi ha vida més enllà. Ep! Tal volta s’està cuinant la gran enciclopèdia vigatana i no ho sabem! Per tant, i recapitulant, no sorprèn que no es facin treballs extensos de manera independent perquè si al final l’has de desar en un calaix t’emportes una gran decepció. Com és el cas.

Com a quarta podríem parlar del públic qui, òbviament, no en té cap culpa. Glòries Vigatanes era un llibre per fer-se en tapa dura i, ja no diré per ésser llegit, que també, però sí per tenir-lo en qualsevol biblioteca de temes vigatans. Havia de ser un llibre referència. Torno a dir que no està bé que ho digui jo, però com que ningú ho diu, i com que el més semblant que hi ha són petites biografies de fa 18 anys (Vigatans Il·lustres) o encara més lacòniques com a complement de la història de la Sala que els alberga... és així. Per acabar-ho d’adobar, el públic potencial d’aquesta mena de llibres (el que sí se’l llegirà) el vol en paper. Jo també. Per contra, el públic que està acostumat a llegir en digital, difícilment s’interessi per un tema històric, i més encara si és sobre vigatans. Hauria pogut dir local, però com que les glòries de les que parlo són universals... no és el cas.

Tot amb tot, com a autor, et fa replantejar moltes coses. Potser era molt pretensiós pensar que podia aportar alguna cosa. Jo, humilment i sincerament, penso que no. Amb això vull dir que de la mateixa manera que jo tinc interès per la història de la meva ciutat i dels seus fills, pensava que altra gent li tindria. I per no fer-los buscar entre llibres i llibres, perdre-hi temps i desistir, amb Glòries Vigatanes ja els estalvio la feina. Dit això, té sentit? O potser té més sentit fer la mateixa feina i quedar-se-la gelosament per un mateix? Doncs jo no en soc capaç. Fet tot això no té sentit si no es comparteix. Suposo que continuaré buscant, continuaré escrivint, i continuaré publicant, tot i el desinterès i la no col·laboració pública que hi pugui haver. Possiblement, a no ser que les coses canviïn, continuaré essent un autor no conegut i tot passarà tristament inadvertit malgrat l’esforç i l’interès que hauria de suscitar (en aquest moment em ve al cap tots aquells que diuen que la història és important i s’ha de preservar, que sense història no som poble... quanta hipocresia). Tanmateix, penso que si algú algun dia busca la història de vells compatriotes, almenys que ho tingui més fàcil i ho trobi tot en un sol volum.

No vull acabar aquesta llarga entrada sense agrair als pocs que hi han mostrat interès i als més pocs que l’han comprat. També aquells que d’alguna manera li han pogut donar una mica de ressò. Gràcies.

PD: tot amb tot, no m'he pas quedat a gust.

Comentaris

  1. Realment em sap greu, perquè has fet un llibre molt interessant , que hauria d'agradar a tota la gent de Vic preocupada per la seva ciutat i el seu país.
    Pensa que l'esforç a la llarga sol tenir recompensa.
    Ànims , i segueix escrivint.
    Una abraçada
    Quim

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari de suport Quim. Efectivament, hauria de ser com dius, però en aquest cas no és o no ha estat. Diuen que res mor mentre algú se'n recordi. Doncs pel que fa segons quines glòries, em fa la sensació que es deixen morir. I això, per una ciutat, país, penso que és incomprensible, intolerable i inconcebible.
      No obstant això, intentaré seguir escrivint. La història continua essent viva, encara que es redueix molt el cercle.

      Suprimeix

Publica un comentari