Josep Gudiol i Cunill

Parlar de Josep Gudiol és parlar del Museu Episcopal de Vic. Les vides d’ambdós s’uniren un dia i només la mort del primer els va poder separar. No es poden destriar, concebre ni entendre l’un sense l’altre. Gudiol en fou l’ànima i la seva glòria continua des de l’eternitat, mentre que el Museu Episcopal l’ha perllongat des del centre de la capital osonenca. Avui en dia, el Museu Episcopal de Vic «ocupa un lloc preeminent entre els museus d'Europa i aplega una de les millors col·leccions d'art romànic i gòtic del món». Així de simple i per orgull de tots els vigatans. I si cal destacar un home que va posar rumb al meritori lloc que ocupa actualment, ens hem de situar al segle XIX amb la figura de Josep Gudiol. Per fer-nos una idea de la seva magnitud, farem referència a les paraules del beat Miquel Vilatimó que escrigué d’ell que «després d’en Balmes cap altre vigatà no ha extès tan pel món la gloriosa fama de la nostra Ciutat que ell tan coralment estimava». Són paraules majors, però en qualsevol cas justificades per la seva gran contribució. El dia que va morir, el Diari de Vich coincidia en que havia estat «un dels vigatans que ha portat la glòria de la Ciutat més lluny de les fronteres [...]». Per aquest recull de Glòries Vigatanes no podíem oblidar-nos d’ell.

Entre altres distincions, Gudiol va ser soci corresponent de l’Associació Artístico-Arquelògica Barcelonesa, del Centre Excursionista de Catalunya, de la Société de Correspondance Hispanique [‘Societat de Correspondència Hispana’] de Bordeus, de la Societat Arqueològica Lul·liana de Mallorca, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Société Française d'Archéologie [‘Societat Francesa d’Arqueologia’], de la Societat Catalana de Bibliòfils, de la Société Royale d'Archéologie [‘Societat Reial d’Arqueologia’] de Brussel·les, de Real Academia de la Historia de Madrid, del Foment de les Arts Decoratives de Barcelona, de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, de l’Institut d’Estudis Catalans, i de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona. També fou conservador cronista de la Societat Arqueològica de Vic. Cal sumar el soci de mèrit de la Societat Econòmica d’Amics del País de Barcelona, com també delegat de l’Atracció de Forasters de Barcelona. Pels seus vasts coneixements va ser designat jutge del tribunal d’oposicions a la càtedra d’arqueologia del Seminari de Barcelona, de la d’arqueologia, epigrafia i numismàtica de la Universitat de Valladolid, de la junta diocesana de construcció i reparació de temples de la diòcesi de Vic, del College Art Association of America de Nova York, i del comitè d’honor del Congresso Internazionale di Archeologia Cristiana [‘Congrés Internacional d’Arqueologia Cristiana’] d’Itàlia. A banda de diversos premis i accèssits, també li atorgaren el títol de doctor honoris causa per la Universitat de Bonn (Alemanya).

Pel que han deixat escrit la majoria d’autors que han fet referència a la seva vida, pràcticament no en tingué més enllà del museu i de tot el seu entorn: visqué i morí per i per a ell. Poca cosa se’n sap fora de la seva importantíssima i meritòria labor. És per això que no podrem detallar gaire la seva vida privada. Malgrat l’adversitat, intentarem acostar aquesta magna glòria vigatana en la mesura i coneixements que ens siguin possibles. No desbrossarem tota la història d’aquest autodidacte compatrici, sinó la que ens ha pogut arribar.

Per a més detalls podeu llegir Glòries Vigatanes. Des d'aquí el podeu comprar, compartir i previsualitzar amb els botons respectius:

No cal dir-ho però ho dic, si el compreu, si el llegiu i us agrada, qualifiqueu-lo bé. Sinó... també. I si voleu compartir la vida i obra d'aquests divuit compatriotes, només cal que reenvieu l'enllaç d’aquesta pàgina. El boca orella és el tot. Espero i desitjo que el gaudiu.