Manuel Serra i Moret

No cal que torni a posar èmfasi en el fet que Vic, històricament, ha donat un gran estol de polítics que han format i formen part de la història de Catalunya. Segurament seria agosarat afirmar que Vic, com la Ciutat dels Sants, també podria ser anomenada la Ciutat dels Polítics, però el cert és que n’hem tingut (i en tenim) de ben destacats; malauradament, no prou reconeguts. Per demostrar-ho, no necessitem anar enrere fins a trobar la nissaga dels Caçador, que com vàrem veure en entrades posteriors va donar alguns presidents de la Generalitat, sinó que parlem d’èpoques més recents. Ho hem vist amb Narcís Verdaguer i Callís, considerat un dels puntals del catalanisme conservador. Ara ho veurem amb Manuel Serra i Moret.

En l’àmbit polític i intel·lectual, a Manuel Serra i Moret se’l podria definir amb quatre paraules que el van caracteritzar sempre: Catalunya, socialisme, humanisme, i democràcia. Ell no fou un polític més, sinó un dels grans, cosa que li va comportar alguns disgustos. En primer lloc, Catalunya. Malgrat coses que certament poden o podran desconcertar, ell sempre va tenir clara la seva pàtria. És cert que va arribar a ser ministre del govern de la Segona República espanyola, però també ho és que va deixar el càrrec tantost el deure el cridava per esdevenir president del Parlament de Catalunya. En segon lloc, socialisme. No es pot destriar la figura de Serra i Moret del socialisme ni viceversa. Socialista convençut, a anys llum del que podem veure avui en dia quant als socialistes, ell creia en un socialisme real, no utòpic, i fins i tot, en la mesura que va poder, el va dur a terme amb èxits rellevants. També fou un gran humanista, estudiós de llengües i de filosofia. A la condició d’humanista se li pot afegir la d’humanitat, humilitat i honestedat. Tot i ser qui era, mai va voler ser més que ningú ni va aprofitar els seus càrrecs per treure’n un benefici propi. D’altra banda, cosa rara en una gran majoria dels polítics actuals més populars. També és de notar que es va caracteritzar per no voler ser necessari de res però que s’oferia pel que calgués. Es va preocupar de deixar escrit que ell preferia sempre ser el segon plat, per dir-ho d’alguna manera. Mai va voler aparèixer com un ambiciós. Això sí, no eludia responsabilitats i era lleial i legal. Finalment, lluitador i amant fervorós de la democràcia. A tall d’exemple, direm que mentre era alcalde de Pineda reclamava que hi hagués oposició per garantir la no acomodació del govern. Ell veia indispensable una oposició constructiva, però no la va tenir.

En la seva ment, sempre hi va haver l’anhel de recuperar la pàtria, Catalunya, a través de la democràcia i des de la seva perspectiva socialista. Segons Pere Foix, un dels seus biògrafs i amic, Serra deia que «l’alliberació de Catalunya ha d’ésser paral·lela a l’emancipació dels treballadors, altrament no és possible crear els instruments necessaris per a consolidar la llibertat de Catalunya». De manera semblant a Pau Casals quan va negar-se a tocar en públic com a repulsa al franquisme, Serra i Moret fins i tot va anar un pas més enllà. Novament, Foix ens fa notar el que Serra li va dir al seu amic Arbonès: «Ací, al costat de la Sara, reposaré fins que ens torneu a Catalunya, només quan hi hagi República, i només si és democràtica». Avui en dia, aquestes paraules encara prenen més sentit. Serra va complir, fou enterrat a Perpinyà. Serra compleix, encara hi és. Espero i desitjo que algun dia se’l pugui repatriar sota aquesta premissa.

No és l’única semblança amb el mestre Casals. En el si de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), el violoncel·lista va protagonitzar un discurs memorable el vint-i-quatre d’octubre de l’any 1971 que ha passat a la història. Serra també tingué ocasió d’assistir a diverses assembles generals de l’organització. I és que a banda de president del Parlament de Catalunya a l’exili, i candidat a la presidència de la Generalitat, Serra i Moret també fou un gran diplomàtic. Ignorant les figures d’altres diplomàtics, m’atreviria a dir que fou el diplomàtic català per excel·lència. Reclamat per diversos governs republicans, també fou sol·licitat per universitats d’Europa i Sud-Amèrica i altres polítics i partits internacionals.

A Glòries Vigatanes coneixerem el que segurament foren els trets més rellevants de la seva vida. Contarem decisions que molts no van saber entendre. No vull dir que jo les hagi entès, però potser sí que hi he trobat una explicació raonable, que no té perquè ser vàlida. Serra i Moret era socialista i catalanista. També federalista. Possiblement, no separatista per convicció, però sense rebutjar la independència de Catalunya. És més, després del seu pas pel PSOE i el PSUC com a socialista (no es podria afirmar que fos comunista, tot i que l’any 1930 va arribar a fer el pròleg de la versió catalana del Manifest del Partit Comunista), sembla que, finalment, va veure que no hi havia cap altra solució per a Catalunya que la independència.

També tenia la convicció de més val ocell en mà que cent volant. Ell era partidari d’unir-se davant la causa comuna. Unit amb els espanyols per derrotar la dictadura franquista. Unit amb els republicans per aconseguir la República Espanyola. Unit amb els catalanistes per aconseguir la llibertat de Catalunya. Es pot dir que s’unia amb qui calgués per assolir els èxits que representaven a més gent, fins als èxits que en representaven a menys. És a dir, creia que per heure la llibertat de Catalunya calia que Espanya li donés. Perquè Espanya li donés, calia que hi hagués un govern republicà. I perquè hi hagués un govern republicà, calia derrotar en primer lloc la dictadura. Així doncs, en cada nivell s’aliava i tractava amb qui calgués, sense fer escarafalls. També era un home de conviccions fortes, inamovible, podríem dir. Es podia equivocar, però sempre feia el que creia que era el millor i complint la legalitat vigent.

Per a més detalls de l’home a qui li van arrabassar la presidència de la Generalitat podeu llegir Glòries Vigatanes. Des d'aquí el podeu comprar, compartir i previsualitzar amb els botons respectius:

No cal dir-ho però ho dic, si el compreu, si el llegiu i us agrada, qualifiqueu-lo bé. Sinó... també. I si voleu compartir la vida i obra d'aquests divuit compatriotes, només cal que reenvieu l'enllaç d’aquesta pàgina. El boca orella és el tot. Espero i desitjo que el gaudiu.