Joan Collell i Cuatrecasas

Joan Collell feu mèrits en vida per formar part de Glòries Vigatanes. Segurament també n’ha fet en mort, però estan per demostrar. Literalment. És a dir, Joan Collell no és sant, però té oberta la causa per beatificar-lo a expenses de demostrar el seu primer miracle. Avui en dia té la condició, que no és poca cosa, de venerable i se li pot retre culte. A més d’aquesta singularitat, forma part de les grans glòries del carrer de Sant Miquel dels Sants. Per una banda i d’acord amb la tradició, tenim que vora l’antic carrer de Sant Hipòlit hi hauria nascut sant Just Confessor. Per una altra, es té la certesa que hi va veure la primera llum sant Miquel. I, si algun dia es demostra el miracle de Joan Collell —de ben segur que serà així—, el carrer comptarà també amb un beat. En tot Vic i part de l’estranger, no hi ha carrer més proper al cel que aquest. No hem d’oblidar tampoc, que al capdamunt de la via hi va néixer Andreu Febrer i Callís, el primer traductor en vers de La Divina Comèdia de Dante Alighieri.

Joan Collell va venir al món el vint de gener de l’any 1864 a dos quarts de nou del matí. Ho va fer a la casa situada aleshores al número vint-i-set del carrer esmentat. Pocs anys més tard, tota la família es va mudar al segon pis del número quinze del mateix carrer de Sant Hipòlit, escasses portes més avall d’on havia nascut el nostre patró uns dos-cents setanta anys abans. El va batejar el prevere i ecònom de la catedral de Vic, Marià Arenyas, sobreposant-li tres noms: Joan, Lluís i Sebastià. El vuit de maig rebia el sagrament de la confirmació de la mà del bisbe Joan-Josep Castanyer i Ribas, si més no, aquesta és la data que va presentar en el certificat per tonsurar-se.

Collell va néixer en el si d’una família humil i religiosa. Amarat de tanta cultura i fe, quasi es podria afirmar que ja va néixer predestinat a ser el que va ser. De fet, el seu primer biògraf ho tenia clar quan afirmava que «el segundo matrimonio de su padre José Collell con Narcisa Cuatrecasas Sendil no tuvo otra finalidad substancial en los planes de la Divina Providencia, que dar a luz al sacerdote ejemplar, Dr. Juan». Per reforçar l’afirmació de Felip Pitxot, direm que en el mateix any que va néixer en Joan, també va néixer el seu germà Francesc (vint-i-quatre de desembre), però fou víctima mortal del tifus pel maig de l’any 1869. D’aquesta manera, Joan va quedar com a fill únic.

Quant a la infància de Joan Collell, no ens ha arribat cap cosa destacable. Com la majoria dels nens vigatans de la seva generació, tenia gran afició als correbous. Tot i ser un joc s’hi esmerçava fins al punt que en alguna ocasió, la seva mare li havia prohibit perquè patia per la salut del seu únic fill. Aquesta circumstància l’explicava mossèn Joan Güell, un dels amics d’infància del nostre protagonista. Un altre dels amics que apareix sovint en les seves biografies és en Lluís Arumí. Amb ell i el que havia de ser el pare Joan Abadal, anaven regularment a jugar al Prat de la Riera i al torrent de Sant Jaume. Tant jugar per aquelles terres, el pobre Joan va patir una forta debilitat als genolls. Aquesta, però, va sanar després de rentar-li els genolls amb aigua sagrada de la gruta del santuari de Lourdes. Ell, amb la seva mare, el seu amic Lluís i el pare d’aquest hi van fer una visita. Segurament devia ser el seu primer contacte diví. Però no l’últim. Una altra cosa curiosa, també és el fet que amb el seu amic Joan Güell s’entretenien a fer casetes de fang en un lloc concret als afores de Vic. Pel mot ens pot semblar que era un lloc llunyà del centre però aleshores, l’avui passeig de la Generalitat queia als afores de la ciutat. Anys més tard, on abans hi havia casetes de fang, avui s’hi alça la casa mare de les Serventes del Sagrat Cor de Jesús, el gran projecte i obra del venerable vigatà.

Per uns, Joan Collell va ser un nen molt dòcil. En canvi, el seu amic Güell va afirmar que tenia un temperament fort i era una mica entremaliat. Fos com fos, des de petit va tenir les coses clares i de seguida va conduir la seva carrera. Li esperaven força obstacles, però no li importava res més que el sagrat cor de Jesús: que l’Amor, amb majúscules, fos estimat. Si bé aquesta fou una de les seves grans obsessions, tampoc hem d’oblidar la seva gran lluita contra les blasfèmies o injúries contra Déu o coses santes davant seu: això realment l’enutjava.

Per a més detalls podeu llegir Glòries Vigatanes. Des d'aquí el podeu comprar, compartir i previsualitzar amb els botons respectius:
No cal dir-ho però ho dic, si el compreu, si el llegiu i us agrada, qualifiqueu-lo bé. Sinó... també. I si voleu compartir la vida i obra d'aquests divuit compatriotes, només cal que reenvieu l'enllaç d’aquesta pàgina. El boca orella és el tot. Espero i desitjo que el gaudiu.

Comentaris