La dictadura de la incompetència

No és habitual que recomani llibres, però en aquest s'ho val. No vull dir que no hi hagi molts més llibres – grans llibres – que siguin dignes de ser recomanats, perquè hi són i no acabaria mai de citar-los, però en aquest cas, insisteixo, l'ocasió s'ho val.

És la darrera publicació de Xavier Roig que porta per títol, “La dictadura de la incompetència”; amb el títol ja dóna pistes de què s'hi pot llegir en les seves pàgines.

Aquest llibre defensa la iniciativa privada i per tant la llibertat. És un retrat clar i actual dels vicis d'Europa, sobretot del sud d'Europa. Ens fa veure les trampes de l'antiglobalització, deixa en evidència la falsa solidaritat i denuncia les relacions promíscues entre cert poder econòmic, el progressisme mal entès i el poder polític.

Amb extraordinària lucidesa Xavier Roig (que fa anys ja va pronosticar que Barcelona esdevindria "un Lloret amb ínfules culturals") pretén posar-nos en guàrdia contra un Estat ineficaç. Un Estat que cada cop cobreix més espai amb la seva densa teranyina (és significatiu que el 68% dels parlamentaris de Catalunya provingui del sector públic), una escola que modela el pensament i un discurs dominant que denigra per sistema tot allò que sigui privat i exalça tot allò que sigui públic.

Després d'haver-lo llegit m'ha quedat la sensació que en Xavier s'ha desfogat escrivint-lo i no ha deixat massa coses al tinter. El que diu és una crítica – per mi en el fons constructiva – de perquè estem tan malament com on estem. És un llibre per fer tocar de peus a terra a tots aquells que creuen que vivim a Europa i que som un país capdavanter. Però alerta, llegiu-vos-el en calma per anar-ho paint.

Ja poques setmanes després de la seva publicació, no està exempt de crítiques. Sobretot d'aquells que tenen la paella pel mànec, precisament perquè els deixa en evidència. I ja ho sabeu, “les veritats ofenen”. I a quanta gent pot ofendre i ofèn la lectura d'aquest anàlisi de la nostra societat vers la resta del món; millor dit, vers la resta del món que, a diferència de nosaltres i dels salmons, no van a contracorrent.

Les crítiques bàsicament se centren en el fet que es diuen coses que políticament no serien correctes i més d'un i d'una si veu totalment reflectit. Un exemple l'és que es digui que el 68 % dels parlamentaris de Catalunya provenen del sector públic, amb la qual cosa desconeixen què és la competència i saben molt bé què és la comoditat. I llavors així va el país. Aleshores jo em faig les algunes preguntes:

  • En una societat on es premia la no competència, on ens pot portarà? Segurament en una societat incompetent? És molt fàcil guanyar quan jugues sol, però no tant quan jugues contra gent que està preparada i s'ha tret la son de les orelles...
  • En una societat on es premia la comoditat, on ens portarà? Que la gent deixi de fer coses perquè ja les hi farà un altre? I si aquest altre es cansa de fer-les per nosaltres? Llavors ningú les sabrà fer?
  • Què es pot esperar d'una societat on més que espavilar-nos, volem que ens treguin sempre les castanyes del foc? Potser a no valer-nos per nosaltres mateixos?

Una cosa està clara, aquesta manera de fer les coses per part de l'estat crea dependència i falta de llibertats, i amb això sí que estarem d'acord que no es bo per a ningú.

Per altra banda, tampoc ha agradat que es diguin les coses tal i com són, però: quina és la millor manera de resoldre un problema? Segons els experts és reconèixer-lo. Sense reconèixer el problema, sense afrontar-lo, fins i tot negant-lo i obviar-lo, amagant-lo, la nostra societat està condemnada al fracàs més absolut dins del món; però sempre hi ha qui prefereix que li facin tot, sense esforç ni treball i acabar sent un perfecte ximplet; el sud d'Europa n'està ple, i per això ens van les coses com ens van. I si no intentem arreglar-ho pitjor que aniran.

Comentaris