Jeu, Coloma, jeu!

Avui hem anat a veure el 49è Concurs de Gossos d'Atura de Ribes de Freser. L’any passat vàrem anar al de Castellar de N’Hug (que era la setmana passada) però, enguany, ha tocat Ribes de Freser. 

De bon matí i ahir, els meteoròlegs ens havien alertat de la possibilitat de pluges al matí. Finalment res. Pujant cap allí, discutíem al cotxe si les clarianes que s’obrien ho feien pel vent que empenyia els núvols cap a una banda o cap altra. Un defensava que els núvols anaven directament cap allà a on ens dirigíem; jo defensava que no. Finalment, els núvols no eren els homòlegs de la l’estrella que orientava als reis mags i no han precedit la nostra arribada a la bonica vila de Ribes de Freser. Res, sol i bon temps; potser per massa i tot perquè hem patit calor. 

En primer lloc, important: esmorzar. Coca de pa. La vella bella dependenta, ens ha intentat vendre una llonganissa però, en dir-li que a la plana de Vic hi enteníem una mica d’aquest tema, la conversa s’ha convertit en un viatge a la nostàlgia i al record i ens ha reafirmat aquella màxima que diu que “el món és molt petit”. La senyora també era de la plana de Vic i teníem coneguts comuns. Quines casualitats. 

Finalment, després de donar unes voltes pel poble, hem arribat al camp d’esports. Incomprensiblement, no era de gespa artificial. Durant els darrers anys i, amb la mà de diners que s’han malgastat amb poliesportius i camps de gespa artificial, Ribes no ho ha aprofitat. Què hi farem. Ben mirat però, per les ovelles deu ser una bona sort; què menjarien mentre els gossos s'esmercen per fer-les creure?

Bonica sorpresa en veure un bon remat de gossos d’atura català. S’està recuperant aquesta tant nostrada raça que havia dirigit tants ramats per les nostres contrades. Quant al concurs.... Bé, ha guanyat el Messi d’aquesta disciplina: José María Pleguezuelos. Per altra banda, crec que molts dels assistents no hem acabat d’entendre la manera de fer de l’speaker. Quan un pastor acabava la tasca amb prop de 5 minuts, deia que havia polvoritzat el cronòmetre; quan ho feia amb 4, no. Però bé, més o menys ho hem anat entenent tot. 

Una de les coses que m’ha cridat més l’atenció, han estat les joves veïnes; el parlar de les joves veïnes. En aquests dies convulsos per la decisió del TSJC, he pogut constatar que el catañol gaudeix d’una bona salut. Els “pués” s’utilitzen força, però tampoc queden fora del vocabulari animalons tant simpàtics com les “avispes”. També he pogut constatar -per l’accent diria que no eren pas de la plana- que el jovent de ciutat que creix avui dia té un problema amb la fauna. Segons les joves veïnes, estàvem envoltats de cabres i de peixos. Realment volien dir ovelles i capgrossos. Com s’imaginaran un pollastre o un vedell? 

I el concurs ha arribat a la fi i hem anat a dinar. Conclusió del dinar: no demanar senglar a un restaurant. Quan li he demanat a la senyora com estava i com el feien, s’ha sentit ofesa però, en veure’l, els tres de la taula hem constatat que el que entenem per senglar guisat amb els que ens han portat, s’assemblaven com un ou amb una castanya. Enganyats. 

Per cert, que si he informat a les veïnes que els concurs el feien amb ovelles i no amb cabres? No he pogut. Tot el concurs pensant que es feia amb cabres.... I al final s’havien d’emportar un desengany? No he gosat. I una altra bonica manefla: és curiós com els gossos són capaços d’entendre diverses llengües i xiulets, mentre hi ha persones que són incapaços d’entendre la llengua del país on viuen.