La via del referèndum

Després de la darrera entrada CiU a les eleccions on afirmava que acordar celebrar un referèndum d’autodeterminació era un error enorme, tinc la necessitat d’explicar-me millor. Com sempre, alguns pensareu que sóc un derrotista, pessimista, radical o el qualsevol cosa amb connotació negativa. Els que ho penseu, partint de la informació que és pública (acord per part de les forces nacionalistes de fer un referèndum), agrairia que -a través d’arguments racionals- em corregíssiu. Com és evident, explico el que penso i amb la informació de la qual disposo. 

En primer lloc, insistir amb el que deia, cal definir moltes coses i, possiblement la més important, és veure què posa el programa electoral de CiU. Dit això, fer-vos una petita introducció fent ús d’un dels meus defectes de professió. Com sempre us dic, amb informàtica, cal contemplar totes les possibilitats i, darrerament, la gent, empesa per la il·lusió i l’embranzida, només contempla la millor. Aquella que diu que serem independents a la propera legislatura. I, de fet, qua jo sàpiga, cap polític ho ha dit ni intencionat. Jo, sóc d’una altra manera i m’agrada pensar en totes les possibilitats. Informàticament, les has de contemplar perquè, quan no les contemples, els programes fan coses rares. Mai ha de passar el que no has contemplat però, el dia que passa... tot són problemes. Encara més, per fer la teva feina, has de preveure que res serà normal. Dit això, permeteu-me il·lustrar-ho amb un gràfic i us ho explico: 

En primer lloc, tenim tots clar el punt de partida. A data d’avui, malauradament formem part d’Espanya. Precisament, per això lluitem; per sortir-ne. Aleshores, tenim dues opcions. Seguir com fins ara, a Espanya, o independitzar-nos. Com podem independitzar-nos? Una via, la que s’ha defensat sempre des de Reagrupament i la que molts entenem per la bona, és la declaració unilateral d’independència. Un acte contundent al si del Parlament de Catalunya on els diputats la declararien. El trencament amb Espanya, és immediat. Com bé la paraula indica, t’independitzes d’Espanya, de manera que (d’aquí la bandera europea) et poses sota empara i legalitat internacional i no pas sota l’espanyola. Un cop tens l’estat al sac i ben lligat, amb tota la força d’un Parlament legitimitat, és possible que Europa, per reconèixer-te, et demani un referèndum de ratificació de la decisió presa pel Parlament. Insisteixo, no de consulta, sinó de ratificació; amb l’afegitó que disposes de tots els instruments de l’estat a favor per fer campanya. 

L’altra via és la del referèndum i vés a saber què llavors. D’aquí l’error. Tenint en compte que no sé si la declaració unilateral és constitucional o no, el que està clar és que en algun moment s’ha de trencar amb Espanya i amb la seva legalitat. Ho podem fer bé una vegada i passar a dependre de la legalitat internacional o, per contra, podem saltar-nos-la per fer-ho malament i continuar dins d’Espanya; continuant sota legalitat espanyola (d’aquí la bandera espanyola). No sé si em seguiu. És com avançava en una entrada anterior; córrer el risc de ser detinguts i empresonats per atracar un banc amb ànim de robar 150 euros, és absurd. Doncs bé, el que sembla que s’ha acordat és aquesta via. Saltar-se la legalitat espanyola per continuar depenent d’ella. Jo, no ho entenc. 

Perquè, la història no s’acaba aquí. Fer un referèndum no és garantia de res. Consultar no és executar. La propera legislatura (molt millor que la següent han dit) treballem pel referèndum i llavors surt el sí. Vaja, és d’esperar perquè, tampoc ho oblidéssim, es basen amb la manifestació del passat 11 de setembre on, precisament, la pancarta que l’encapçalava no feia referència a cap referèndum. També és cert que no deia res sobre declaració unilateral però, el cert és que em va sembla que el tema -la independència- urgia. I urgeix. S’ha de fer bé i amb uns mínims però, urgeix. Però, com us deia, consultar no és executar. Podem decidir en una assemblea de compromissaris posar publicitat a una samarreta però, no posar-li fins al cap d’uns anys. Podem decidir casar-nos però, no fer-ho fins al cap d’uns anys. Podem.... Decidir que anem a viure junts en una casa i, abans no hàgim trobat el terreny, construït i tot plegat... poden passar moltes coses i... Temps. Consultar no és executar. Penseu amb Escòcia precisament, on els anglesos -infinitament més democràtics que els espanyols- també volen un referèndum; però, pel no. És més i, per acabar amb aquest tema, consultar és, com ha reiterat molt vegades el President Mas, exercir el dret a decidir però, no és, com va afirmar l'altre dia en el debat de política general, exercir el dret a l'autodeterminació; executar.

De manera que, referèndum per llavors què? Saltar-nos la legalitat espanyola continuant formant-ne part per llavors, o bé pagar-ne les conseqüències legals o, en una posterior legislatura declarar la independència? Perquè, com molt bé va dir el president Mas, per fer això, ho has de posar en el teu programa electoral. De manera que, si en aquestes eleccions només es comprometen a fer un referèndum, en unes posteriors es comprometran a la declaració unilateral? Temps, temps... Temps que no tenim! I, per més inri, si diuen que van copsar i comparteixen els anhels, desitjos i clams de la gent que va anar a la manifestació, per quin motiu no tenir com a objectiu nacional la declaració unilateral? 

Just fer l’apunt. Com dic, caldrà veure el programa electoral de CiU però, amb el que us he explicat, no ho veig clar. Insisteixo, si algú té algun argument racional i objectiu per fer-me canviar d’opinió, que me l’expliqui. Sóc tot orelles.