Carles Costa i Muntadas

No és pas la primera vegada que em demanen com m’han de presentar en coses que puc fer/compartir. Diria que la primera vegada que m’ho van demanar va ser per la conferència que vaig fer sobre Glòries Vigatanes en l’Aula d’Extensió Universitària Gent Gran d’Osona. La persona que em va presentar, perspicaç, va agafar el text que hi ha o hi havia en aquest bloc . No cal entrar-hi, però només diré que sempre m’agrada dir que soc Persona Humana : al bloc està més o menys explicat el per què. Des d’aleshores que em balla el cap sobre què dir sobre mi, com m’han de presentar quan és necessari. La darrera ocasió que ha passat fou per la ruta que vàrem fer per la Festa Major del 2025 sobre sant Miquel dels Sants , patró de la ciutat: «Amb sant Miquel dels Sants de rerefons». Veníem precedits per la de l’any anterior en la qual vaig fer «Passejant entre Glòries Vigatanes» . Precisament el 2024 en el programa de Festa Major em van posar Estudiant de Vic , mentre que aquest any proppassat  Est...

Acabo aquesta llarga redacció després de vacances amb coses de Vic. Més concretament, amb personatges de Vic. I, primer de tot, cal parlar de la Pilarin. Un dia, com qui no vol la cosa, la meva mare li va dir que em faria il·lusió que tingués el meu llibre de Victòries . I, de manera molt il·lusionada i emocionant, va sonar la flauta. Vàrem quedar un diumenge a la tarda per portar-li Victòries a casa seva. No hi anava sol, sinó que hi anava amb la meva mare, és clar, i també armat amb la Petita història de Josep Pratdesaba , llibre del recent nomenat Vigatà Il·lustre escrit per Montserrat Viver i il·lustrat per la mateixa Pilarin. El motiu d’anar-hi amb aquest llibre era molt simple. Aquest treball ha estat recentment editat i jo soc l’autor del paràgraf que hi és a mode de pròleg. Així doncs, puc afirmar que tenim un llibre compartit amb la gran Pilarin. Sé que ha il·lustrat més de mil llibres i això de tenir un llibre a mitges (essent molt benèvol) ho pot dir molta gent... però és ...

Com us vaig dir la setmana passada, el primer cap de setmana i algun dia més el vàrem passar a Tortosa. En arribar havíem de pensar amb un dinar amb el que ens havíem compromès. Compromès en el bon sentit de la paraula. D’entrada, particularment em va venir de gust tornar-me a posar la jaqueta de xef. Francament, ho trobava i ho trobo a faltar. En aquest sentit, la còvid-19 em va fer molt mal... El Níssim va tancar el 2020 i no havia tornat a obrir. Aquesta em semblava una bona ocasió, una bona excusa, per tornar-lo a obrir. Vàrem elaborar una menú amb sis entrants i arròs de segon. Els comensals ja havien vingut en una ocasió i els feia gràcia repetir d’arròs. Jo... encantant. Com que disposem de cuina petita, havien de ser entrants freds, així com també que els poguéssim emplatar ràpidament, per no dir que els poguéssim deixar preparats hores abans. A més havien de ser vistosos i no gaire repetits. En resum, que quan féssim l’arròs, tot el marbre estigués disponible per l’arròs. I, ...

I després de les vacances, la clàssica redacció. Sí. Tornada a l’escola després d’una merescuda pausa. Literalment... aquest any he tornat a l’escola dels adults el mateix dia que els nens: haig de buscar maneres de sentir-me jove! Bromes a part, doncs sí... hem tornat el mateix dia. Tanmateix, no vàrem començar-hi... els més menuts han gaudit —o com a mínim tingut— quasi tres mesos, i jo tres setmanes. I, en el meu cas, ben merescudes i penso que força ben aprofitades. La primera setmana vàrem estar a Tortosa. A veure... pels que no heu visitat mai Tortosa seria una barreja entre part d’algun Vic (un dels dos que sempre dic que hi ha) i Manresa. Tot i atorgar-se la capitalitat d’una hipotètica cinquena província de Catalunya, és una ciutat bruta, deixada, mig abandonada. D’entrada vàrem pensar... però on ens hem posat? Allí vàrem disposar el nostre camp base per anar d’una banda a altra.

 

Passats mesos de la incorporació de Josep Pratdesaba i Portabella a la Galeria de Vigatans Il·lustres ve a tomb a parlar sobre altres figures que bé hi podrien ser, especialment dones. Podríem parlar d’Antònia Bardolet i Boix, de Maria de les Llagues Osona... Però avui parlem de la Felipa Salarich i Arqués. Aquesta vigatana va veure la primera llum a l’antiga plaça del carbó el vint-i-sis de maig de l’any 1828. D’aquí a tres anys seria bonic veure abellir una mica més la Galeria amb la seva efígie per commemorar el dos-cents aniversari del seu naixement. Felipa Salarich és, segurament, la primera dona proposada per a la Galeria. Ho va fer en diverses ocasions ni més ni menys que el canonge Collell. Ho feu per l’exemplaritat que va demostrar al llarg de la seva vida, dedicada als malalts pobres i posant en risc la pròpia pell, i també per reivindicar presència femenina en una galeria aleshores totalment masculina.

Particularment trobo que tinc moltes coses comunes amb una persona que pugui tenir la síndrome d’Asperger. Dic particularment, però no només soc jo. Tot amb tot, el passat hivern vaig decidir escriure a la meva metgessa de capçalera per fer la consulta corresponent. Apuntava bona part del que he dit, a banda d’algunes altres coses. Tot per què? També li argüia en aquell missatge. Tenir Asperger (presumptament) no em canviaria la vida, però sí que donaria molt sentit a moltes coses. Com us deia més amunt, veure’s reflectit amb vivències d’altres persones que tenen una cosa concreta, és molt alliberador, però ho seria molt més tenir-ne la certesa. Imagineu que teniu una espècie d’equació com la següent: 1 = 2. Això, a la majoria de gent li faria petar el cap. Però si us diuen que 1 + x = 2, i que x = 1, la cosa canvia molt, oi? De sobte tot es veu clar. Doncs el que pretenc és veure-ho clar. Trobar una sèrie de perquès. Era conscient que una persona de quaranta-cinc anys que de sobte con...

Hem arribat a l’inici del final. Com deia fa moltes entrades em vaig començar a interessar per aquest tema a l’hivern de l’any passat. Jo anava fent però havia arribat a un punt que em generava conflictes en el dia a dia. Què vull dir amb això? Molt simple, havia arribat a un punt on no m’entenia amb la gent que estimo. Amb la que no estimo ja els entenc poc i fins un cert punt no em preocupa, però no entendre’s amb la gent que estimes ja és un problema. I estem parlant de coses i converses quotidianes. I quan dic conflictes ho dic des de diversos punts de vista. Un podria ser el sol fet de no entendre el que t’estan dient, amb tot el que això comporta. Un altre podria ser que el fet de no entendre-ho, generalment fas preguntes, però la resposta generalment és tan òbvia pel neurotípic, que és relativament fàcil que s’ho prengui lleugerament malament, o que es pensi que ho preguntes per prendre el pèl o fer sonar el que no sona. Llavors vaig començar a fer una mena de treball interior p...

El segon cas és el de Daniel Tammet. Tammet és un jove que pateix la síndrome del geni autista. Aquí ja hem pujat a una altra lliga. L’exemple més famós d’algú que la tingui és Kim Peek. La pel·lícula Rain Main , protagonitzada per Dustin Hoffman, narra la vida de l’extraordinari Kim. En aquest cas, l’enumero per entendre que hi ha molts graus de TEA, i que tenir autisme no s’ha d’associar amb l’autisme clàssic, com tampoc en ser un geni.  Tammet assevera que durant anys va anar creixent sense entendre per què se sentia tan diferent a la resta dels companys i tan aïllat del món que l’envoltava. Diu que les persones amb síndrome d’Asperger volen fer amics, però els resulta molt difícil. L’autor també apunta que els nens amb autisme que se’ls dona el pit responen millor, estan més ben adaptats socialment, i són més afectuosos que els que han sigut alimentats amb farinetes. No en dona més explicacions, però entenc que és per l’oxitocina.

En referència a l’empatia John Elder explica no sé si l’anècdota d’una mort. Un dia li van contar que un nen havia estat atropellat pel tren. La seva reacció és socialment reprovable, però jo penso que és del tot comprensible. El fet és que la seva naturalesa el va duu a pensar que havia mort algú, que aquest algú no era ell ni cap de les persones que estimava i punt i final. Empatia 0. Jo particularment ho entenc. No sé si és manca d’empatia, o simplement un raonament lògic.  I crec que això els neurotípics també ho tenen. Vull dir... peti qui peti, en el sentit més literal de la paraula, el món no deixa de girar, i creure el contrari senzillament és hipocresia. Es pot titllar això de manca d’empatia? O simplement el que és, és? Altra cosa, que és per on crec que va la cosa, és que a en John no li va saber greu, mentre que els neurotípics de la zona van quedar fortament colpits i consternats. En John resumeix els fets tràgics en que des del punt de vista intel·lectual, entén que s...

Per altra banda tenim el relat de John Elder titulat Mírame a los ojos : les vivències d’una persona que no va saber el que li passava fins a la quarantena, quan fou diagnosticat amb la síndrome d’Asperger. Insisteix en el tema que una memòria excepcional és un tret freqüent a les persones amb la síndrome d’Asperger. Val a dir que jo no considero que tingui ni tingués una memòria excepcional, comparada amb segons quins casos: en el següent i últim protagonista ho entendreu millor.  És en aquest llibre on vaig llegir per primera vegada el següent tret característic de les persones amb TEA o síndrome d’Asperger. Com molts, als quals m’incloc, John quan parla a algú mira a un punt neutre (a terra o a la llunyania). Si em poso a la pell del neurotípic entenc que ha de ser molest. És a dir, et trobes davant teu una persona que t’està parlant però no t’està mirant, sinó que mira ves a saber on. El primer pensament que pot tenir és que no estàs per ell/a, i no li manquen raons per pensar-...

Explicats els casos generals, tot i haver fet referència a la Brigitte Harrisson, permeteu-me anar als particulars, per acabar amb el propi cas. A El autismo apareix l’Andrew. Explica que de petit tenia poc interès per parlar amb la gent de la seva edat, i que més aviat tenia interès per parlar amb gent adulta. Seguint amb l’analogia dels cromos, «tingui!».  Tanmateix, que recordi sempre m’ha semblat més interessant el que diuen els adults que el que deien els de la meva edat. D’entrada, penso que és més fàcil aprendre dels adults, dels savis, que no pas de la gent de la pròpia generació. Naturalment, hi ha excepcions, que sempre són ben acollides. Aprendre, d’ençà d’uns anys cap aquí (força anys) sempre ha estat una motivació personal. Sembla que és una característica dels que tenen síndrome d’Asperger. De fet, recordo com si fos ahir en un reconeixement mèdic pel permís de conduir que fins i tot ho vaig manifestar: parlo de quinze o vint anys enrere... però les ànsies per aprend...

«Les persones amb TEA són incapaces d’estimar les persones neurotípiques». També és fals, i això és un tema molt sensible. Les persones neurotípiques poden despendre o concloure una afirmació com aquesta, però és simplement que les persones neurodivergent també mostren el seu afecte de manera diferent a com ho fan els neurotípics. Insisteixo, és fàcil que a ulls dels neurotípics no estimin, però senzillament ho fan diferent. Dit això, també val a dir que el temps m’ha ensenyat que hi ha múltiples formes d’estimar, i sovint la forma que tenen uns no és entesa pels altres, i viceversa. «Per què a la persona amb TEA no l’interessa allò social?» En general, a les persones amb TEA no els agrada estar en llocs on hi ha molta gent, i sovint declinen invitacions a festes, actes o reunions socials. Al cervell neurodivergent li agraden les formes, els esquemes, les imatges... s’interessa per informacions precises, pels detalls, pel que és concret.... se sent menys atret per l’abstracte o, pe...

En la mateixa línia del que afirmava el llibre El autismo (el neurodivergent no fa el que vol sinó el que pot), L’autisme explicat als no autistes afirma que la majoria de les persones amb autisme viuen en un constant nivell de supervivència: ho hem pogut constatar. I això, cada vegada que ho llegeixo i hi reflexiono em sona molt gruixut, i és una de les coses que entenc que els costa més d’entendre a la societat en general, que sovint interpreten l’actitud dels TEA com a inadaptats, immadurs, o trastorn de comportament. O, senzillament, com que veuen que no passa res (la persona amb TEA no ho manifesta i aguanta estoicament la incomoditat/angoixa), els sembla que no passa res. La realitat però, és que estan atrapats entre els efectes físics reals en el cervell i les exigències del seu entorn. Tanmateix, intenten adaptar-se al seu entorn, per difícil que costi de veure i creure . Explicada la teoria, anem a la pràctica, que és un dels grans recursos que ofereix L’autisme explicat als...

Quan va sortir la notícia fa uns dies no vaig donar-hi gaire importància: «Moguda contra la presència del president dels bisbes a l’ofici de festa major de Vic. Les comparses es “planten” i faran un acció contra el polèmic arquebisbe de Valladolid». Vaig pensar que no era més que la típica rebecaria a la que ens tenen acostumats i no passaria d’aquí. El problema ha arribat avui mateix, quan «El Bisbat de Vic suspèn l’ofici de festa major arran de la polèmica amb el president dels bisbes». És un dia trist, molt trist. Deixeu-me dir per endavant que, com no podia ésser d’una altra manera, no comparteixo gens ni mica les idees de l’arquebisbe de Valladolid. Em sembla una persona non grata i segurament m’uniria a l’opinió dels mateixos que s’han plantat. No obstant això, no s’han de barrejar conceptes. Em considero un enamorat de Vic, de la seva història, catalanista (independentista —amb moltes ganes de deixar de ser-ho, però independentista), i profundament liberal: intento aplicar en t...

L’autisme explicat als no autistes proposa la idea que l’autisme té dues cares: l’oculta, la de les connexions neuronals, i la visible, la dels gestos corporals (entenem que fa referència a l’autisme clàssic). Quan la cara oculta té dificultats, és quan apareix la cara visible. I és per això que sovint l’autisme no resulta visible en certes persones amb autisme. I sí, la cosa va a més: el TEA se sol confondre a vegades amb un trastorn de comportament. Si això de per si ja és greu, hi hem de sumar que hi ha gent que cau en el parany, precisament, d’intentar fer desaparèixer la cara visible, és a dir, allò tan típic de mort el gos mort la ràbia. Doncs no... encara que s’intentin suprimir les manifestacions d’autisme, una persona neurodivergent sempre ho serà. A tall recordatori i rememorant aquella mestra que volia que un nen amb presumpte síndrome d’Asperger jugués amb altres nens i mirés a la cara del seu interlocutor, potser aconseguirà fer-ho, però si ho aconsegueix 1) no significar...

En commemoració dels 400 anys de la mort de sant Miquel dels Sants , el proper diumenge dia sis de juliol farem una ruta a peu pel centre de la ciutat per conèixer i compartir la figura del patró de Vic mitjançant escenaris representatius de la seva vida a la ciutat. Quan dic farem vull dir que la ruta la faig jo mateix.  D'escenaris d'aquests n'hi ha pocs, menys encara pel centre de la ciutat, però bé... he buscat alguna excusa del lloc en qüestió per parlar de la vida del vigatà. La ruta començarà a la plaça de la Catedral a dos quarts d'onze. L'activitat, com no podia ser d'altra manera, és gratuïta. No obstant això, sí que cal reserva prèvia i la podeu fer a cultura@vic.cat / 938 862 100. L'aforament és limitat. Porteu aigua, que crec que farà calor! La durada aproximada és d'entre 75 i 90 minuts. La intenció és acabar a la mateixa casa nadiua, on a les dotze es fa De portes Endins , que no és altra cosa que l'accés lliure a la casa natal del san...

En segon lloc (el primer era entendre de què estàvem parlant), penso que val molt la pena reproduir l’impactant inici de L’autisme explicat als no autistes , que no és altre que el d’una col·laboradora, precisament, amb TEA. Diu Brigitte Harrisson: Recordo l’època en què estava sola amb mi mateixa, debatent-me per fer el que em deien que fes, sense gaudir-ne mai, perquè tot el que feia m’ho havien demanat els altres. No podia ser jo mateixa. No podia valorar-me com a individu perquè estava envoltada de no autistes que feien les mateixes coses que jo, però per motius diferents. Tenia un clauer en el qual podia llegir: Just visiting this planet [‘tan sols visitant el planeta’]. Aquesta era la meva realitat. Estava sempre al servei dels altres. No podia fer coses per a mi. La meva vida estava guiada des de l’exterior. No vivia en la meva bombolla, però estava atrapada en el meu cervell autista, dirigit des de l’exterior. Menjava perquè era migdia. La meva dutxa durava 7 minuts i 23 segon...

Més característiques de les persones amb la síndrome d’Asperger. Prefereixen treballar sempre en les mateixes condicions: ocupar el mateix lloc, que hi hagi la mateixa lluminositat... ho comparteixo. Em passa fins i tot caminant, que procuro sempre anar a l’esquerre de la persona amb qui vaig. Però també em passa a ioga, que em crea cert malestar (res greu) quan no puc posar-me al lloc que sempre em poso. En aquest cas, a vegades em suposa un esforç perquè la gent que fa ioga generalment són tot el contrari, és a dir, d’alguna manera tot els està bé. En cert sentit, els envejo.  Les persones amb Asperger també rebutgen les distraccions. Jo matisaria que les rebutgen en moments de concentració. A mi, particularment, em trenca esquemes quan estic concentrat en una cosa i, parlant amb plata, em tallen el rotllo. Si ho puc evitar, molt millor. Quantes vegades he demanat que em donin la informació de cop i no per fascicles! Quantes vegades he començat un munt de vegades a llegir el mate...

A banda del que portem enumerat, moltes persones amb Asperger tenen també les següents característiques: prefereixen treballar en silenci. A mi m’agrada el silenci , fins i tot li vaig dedicar uns versos fa més de vint anys. M’agrada molt. En algun lloc vaig llegir que si no eres capaç de millorar el silenci, millor no dir res. I, certament, costa molt millorar el silenci. Hi ha coses que el poden arribar a millorar, com és el so ambient de la natura, o fins i tot la música que ens transporta a un estat... podríem dir més espiritual. Una altra de les característiques és que són lents i metòdics. Particularment també ho comparteixo. No puc dir que combregui amb l’ slow living [‘vida lenta’], però certament no m’agrada fer les coses amb presses. Com dic al meu apartat de Frases Fetes : «Actuar precipitadament només t’assegura arribar a un lloc més aviat, però que potser ni tan sols hi vols arribar». Així doncs, procuro fer les coses, no sé si lentes o no, però sí sense pressa. I el que ...

L’autisme i l’Asperger són per a tota la vida perquè és una cosa de la configuració pròpia del cervell. S’ha demostrat que el cervell té certa plasticitat, però no sembla que aquesta plasticitat pugui incloure la resolució d’aquest trastorn, malgrat el pot dissimular. Amb el temps i l’experiència, tota persona amb autisme recull eines que els ajuda a sobreviure en el món en el que viu. Tanmateix, i això és important, són eines, estratègies.  Què vull dir amb això? doncs que l’essència, la naturalesa, de la persona amb autisme no canvia, però poden seguir endavant. Per intentar fer-ho més gràfic i a mode d’exemple, diré que una persona amb autisme és molt possible que aprengui a saludar quan arriba a un lloc i entengui que és el que s’ha de fer (dins de les convencions socials), però si li demaneu per què ho fa, us dirà que perquè s’ha de fer, i no pas perquè li surti de dins.

A banda del TEA com a tal, el propi trastorn també pot anar associat a altres trastorns o malalties. El primer és el Trastorn Obsessiu-Compulsiu, TOC. Sempre diem que tothom té una mica de TOC. Encara que sigui per no portar la contrària, jo crec que també en tinc una mica. Tinc mania en comprovar si he tancat la porta al sortir de casa; també en mirar les aixetes; fins i tot en alinear el router (alinear coses en general també és un tret característic de les persones amb TEA), i probablement el més TOC de tots, el tinc amb la Covid. Continuo anant amb el meu gel desinfectant i fent-ne ús sovint, a banda de desinfectar el mòbil cada vegada que surt de casa. Intento minimitzar el risc de contagiar-me de qualsevol virus, però també entenc que és impossible quan la resta del món, pràcticament tota, no té ni la meitat de la meitat de la meitat del meu particular interès. Hom sap que la manera més fàcil d’evitar multitud de contagis és tenir les mans netes però és una batalla perduda. I per...

No descobreixo res nou quan dic que les persones amb autisme o síndrome d’Asperger generalment són persones que tendeixen a la soledat o a l’aïllament, condicions que queden il·lustrades amb el terme anglès aloneness (de alone , sol en anglès). En aquest sentit, i cosa que em va fer molta gràcia, diuen que moltes persones amb la síndrome d’Asperger somien amb un planeta on són l’únic humà, on ningú els interrompi, on les coses succeïssin amb regularitat i del tot predictibles. Moltes sospiren un estil de vida que porten els monjos als monestirs i que una calma tranquil·la els permeti combinar les rutines diàries amb el treball en solitari. Nota: en aquest precís moment em ve al cap la sèrie d’entrades dedicades al meu particular « Diari d’un monjo infiltrat ». Nota 2: part del correu que vaig escriure a la meva metgessa de capçalera: «si fos una persona religiosa crec que aniria a viure en un convent».

Entre entrada i entrada del TEA, com es fa palès, no descarto fer altres entrades si ve a tomb. I, en aquest cas, ve a tomb parlar-ne perquè quan acabin les entrades sobre el TEA ja haurà passat el moment. Avui parlem de l’àlbum que recentment ha publicat/editat/distribuït, digueu-n’hi com vulgueu, l’Ajuntament de Vic sobre la ciutat. En parlo perquè em sembla una bona —molt bona— iniciativa. El passat sis de maig es va presentar a Vic aquest àlbum, que porta per títol Vic, la meva ciutat en cromos . Després em referiré al nom. D’acord amb l’Ajuntament, la iniciativa és de caràcter educatiu, cultural i participatiu, ha estat promoguda per la regidoria d’Educació, i creada per un grup motor de professionals dels àmbits educatiu i cultural de la ciutat amb el suport de la regidoria de Turisme. En resum, és una mica allò que personalment sempre he reivindicat que cal fer més pedagogia i divulgació del nostre patrimoni, especialment entre els més joves. De fet, la iniciativa està destinada...

És important saber que les persones amb TEA  només es deixen guiar i instruir per persones que no només les entenen, cosa de per si ja difícil, sinó que a més les estimen i els mostren humor i bondat. En aquest sentit, m’atreviria a dir que costa molt, moltíssim, entrar o mantenir-se a la vida d’una persona amb autisme. Penso que si ja és difícil per se , encara ho és més quan la persona amb la síndrome té la convicció que a l’altre interlocutor no l’interessa la pròpia vida/experiència i/o no li aporta res: és difícil d’explicar però, mantindríeu una conversa amb algú que teniu la convicció que no li interessa? Que no li importa (en el sentit més literal de la paraula)? Penso que un neurodivergent, amb la seva ment lògica, no li veu sentit a fer això, i per això, simplement i sense donar-hi voltes, no ho fa. Tot amb tot, és digne de ser mencionada la paciència que té l’entorn d’una persona amb autisme. La segona part de la frase avui no la puc afirmar, però la primera ja us avanço...

Simplificant-ho molt, l’autisme clàssic i la síndrome d’Asperger comparteixen dos trets clau: les dificultats en els processos de comunicació social, i els interessos obsessius i accions repetitives. Tanmateix, hi ha una característica clau que també els diferencia: en l’autisme clàssic, les persones poden tenir qualsevol coeficient intel·lectual però mostren un retard en l’adquisició d’habilitats lingüístiques, mentre que en la síndrome d’Asperger, com a mínim tenen un coeficient intel·lectual igual al de la mitjana, però no hi ha cap tipus de retard en l’adquisició d’habilitats lingüístiques. Val a dir que les persones amb TEA i en referència a les anomalies a nivell de comunicació, solen tenir una parla repetitiva (més comú en l’autisme clàssic); s’inventen paraules: neologismes (més comú en l’autisme clàssic), i utilitzen el llenguatge de manera inapropiada en contextos socials. Finalment i és un capítol a part, entenen el que els diuen de manera literal: els costa entendre el sarc...

En primer lloc, però, cal saber de què parlem. Parlem en termes generals del TEA, del Trastorn d’Espectre Autista. Les paraules són importants i en aquest cas val la pena remarcar que és un espectre, i com a tal, engloba multitud de casos i, sobretot, magnituds, nivells o ordres. Generalment es té concebut que una persona amb autisme és aquella que no parla, que no mira, que no interacciona, i no necessàriament és o ha de ser així. Hi ha persones amb autisme no només capaces de parlar, interaccionar, sinó també capaces de fer llibres, conferències i multitud de coses més. Tanmateix, pel que ens ocupa i resumint molt, direm que tractarem majoritàriament en aquestes entrades les persones que tenen la síndrome d’Asperger, tot i que actualment cometríem un error o una imprecisió. Ho faríem perquè avui dia, la síndrome d’Asperger no es considera un trastorn singular sinó que forma part de tots els trastorns del neurodesenvolupament englobats dintre del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Tr...

Si us interessa aprofundir amb el tema del TEA, el llibre que aconsello (dels que he llegit, òbviament) és L’autisme explicat als no autistes . Realment penso que ho explica molt bé, tot i que el títol ja pot comportar certa discrepància: segons alguns autors, quan parlem de persones amb aquest trastorn, no ens hi hauríem de referir com a TEAs o autistes, sinó com a persones amb autisme: he tractat de seguir el mateix principi. Dit això i essent lleugerament més precisos, també és molt interessant Autismo y síndrome de Asperger .  En qualsevol cas, però, val a dir una cosa. Penso que hi ha coses a la vida que no s’acabaven d’entendre si no es viuen en la pròpia pell. Per molt que ens expliquin segons què, certament ens en podrem fer una lleugera idea, però sovint, per molta empatia que puguem arribar a tenir, mai sabrem el que sent o com se sent la persona que ha sofert aquest què. Fa dies miràvem el programa de 3Cat Històries de l’escola (molt recomanable) i observàvem com una me...

Feia dies que no em posava davant del meu ordinador per escriure pel bloc. Molts dies. Però volia intentar fer aquesta sèrie d’entrades dedicades a l’autisme i/o Asperger i m’havia de documentar una mica. Així mateix, ho vincularé amb aspectes més personals (que per això també és un bloc personal). Val a dir que no hi estic acostumat... però m’agradaria poder aportar alguna cosa a algú que li pugui interessar. O, ves a saber, a animar-lo a intentar trobar una justificació de per què és com és. Alguns us sonarà això del TEA (Trastorn d’Espectre Autista) fruit de la recent pel·lícula Wolfgang . Val a dir que és una casualitat i que en cap cas el meu interès per aquest tema és fruit de la pel·lícula. En el meu cas, la idea estava latent des de feia mesos, però vaig moure fitxa el passat novembre o desembre, ja no ho recordo. Al llarg de les entrades ja ho explicaré. No obstant això, la pel·lícula és benvinguda.

El proper dimarts dia quinze compartirem amb qui vulgui la presentació del meu quart llibre titulat «Victòries» . Si no hi ha cap imprevist serà dimarts a les 19.00h al Centre Cívic Joan Triadú de Vic. Hi esteu tots convidats i ho podeu fer arribar a qui vulgueu.